La rosa mare

Estimada mareta meva
dolçor més gran d'aquest món,
de les dones, la més bella,
de les mares, l'admiració.

Em recordes l'estil d'una rosa, 
l'espècie més maca de flor,
que sempre en un ram es posa
per dir com de gran és l'amor.

El tall és esbelt i et subjecta
i dispersa la flaire arreu,
és la vida que de tu projecta
l'entrega que no sempre es veu.

Els pètals vestits d'un fort roig
com la sang de passió embriagada,
són semblança de l'amor ben boig
amb el què vius engalanada.

Les fulles que al tall s'enfilen
i que creixen de la rosa a un pas,
acaricien i amb calma filen
l'abric amb què em fas un abraç.

Les roses també tenen punxes,
com la vida en estat natural,
però encaixes i amb fe apuntes
sabent que tot és del cel un regal.

Malgrat el que et passi, t'arreles
al roser que la vida t'ha dat:
un home que és roca i alenes,
i uns fills i uns néts que t'han nat.

Sempre que hi penso voldria
que sies una flor al meu jardí,
però sé que si marceixes un dia
també et trobaré en el camí.

Per això regaré sempre les roses
tornant el què de tu he rebut,
i així l'amor que tu hi poses
no mor, i sóc sempre amb tu.

​
Xavier Garí de Barbarà, 01/06/2010
www.xaviergari.com

---