L’Església (o les Esglésies) cristiana sempre ha estat perseguida. En els primers segles el cristianisme minoritari, però en creixement, era liure, pacífic i es deixava alenar per l’Esperit. Amb la institucionalització del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, s’aigualiren aquestes tres grans virtuts eclesials dels primers cristians perseguits. En el fons, la oficialització de l’Església no va ser tant un èxit dels cristians com potser més aviat una certa victòria dels romans, car el cristianisme acceptava, en certa mesura, ser romanitzat i això era incompatible amb aquelles virtuts d’una Església perseguida.
Malgrat tot, l’Església ha estat perseguida sempre d’una manera o altra, i aquesta deu ser una de les condicions que l’han fet pedurar durant segles. A vegades, les persecucions venien de dins la mateixa comunitat de creients o dels germans de congregació, de diòcesi, de confessió. És sabut, per exemple, que Sant Francesc d’Assís, Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Creu van ser sants perseguits tant per una certa Església com per determinats estaments i persones de fe, i no només pel món.
En el món d’avui l’actualitat es mostra molt convulsa, a causa de les creixents desigualtats, que provoquen realitats extremes i situacions tràgiques. Però una que ha escandalitzat i garratibat a molts cristians de tot arreu, és la persecució dels també cristians del Pròxim Orient o zones d’influència. L’alt dramatisme i l’acarnissament amb el què el terrorisme islamista radical tortura i executa a cristians, en les condicions més cruels, ha arribat a nivells que no es recordaven des de feia força temps. Han cremat a estudiants universitaris cristians; han disparat a boca de canó a molts infants, adults i ancians que no amagaven la seva fe en Jesús; han profanat tombes cristianes, han esfondrat esglésies i han buidat sagraris; han tallat el coll impunement a molts cristians pel sol fet de ser-ho, sense haver fet cap mal a ningú, vivint amb respecte la fe islàmica dels seus veïns i conciutadans.
Enmig d’aquesta tragèdia que sembla imparable, apareix Ajuda a l’Església Necessitada (AEN). És una entitat que nasqué el 1947 de la mà d’un religiós holandès, P. Wrenfried van Straaten, tot just després de la II Guerra Mundial, per a oferir reconciliació entre cristians d’un i altre bàndol, reconstruir esglésies i donar ajuts bàsics als desplaçats i víctimes de la guerra. La ingent tasca pastoral i solidària que AEN ha acabat desenvolupant arreu del món, pacifica comunitats, atén a creients i dóna servei religiós als cristians de zones en conflicte. Des d’aleshores i fins avui, Ajuda a l’Església Necessitada és un exemple de pau, de reconciliació, de noviolència i de perdó. És una iniciativa solidària de cristians que ajuden a cristians, contribuïnt decididament en els territoris afectats on actuen, i acompanyant la fe dels creients que viuen perseguits, talment com els primers cristians.
Xavier Garí de Barbarà, Revista Foc Nou, Gener 2017.
Malgrat tot, l’Església ha estat perseguida sempre d’una manera o altra, i aquesta deu ser una de les condicions que l’han fet pedurar durant segles. A vegades, les persecucions venien de dins la mateixa comunitat de creients o dels germans de congregació, de diòcesi, de confessió. És sabut, per exemple, que Sant Francesc d’Assís, Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Creu van ser sants perseguits tant per una certa Església com per determinats estaments i persones de fe, i no només pel món.
En el món d’avui l’actualitat es mostra molt convulsa, a causa de les creixents desigualtats, que provoquen realitats extremes i situacions tràgiques. Però una que ha escandalitzat i garratibat a molts cristians de tot arreu, és la persecució dels també cristians del Pròxim Orient o zones d’influència. L’alt dramatisme i l’acarnissament amb el què el terrorisme islamista radical tortura i executa a cristians, en les condicions més cruels, ha arribat a nivells que no es recordaven des de feia força temps. Han cremat a estudiants universitaris cristians; han disparat a boca de canó a molts infants, adults i ancians que no amagaven la seva fe en Jesús; han profanat tombes cristianes, han esfondrat esglésies i han buidat sagraris; han tallat el coll impunement a molts cristians pel sol fet de ser-ho, sense haver fet cap mal a ningú, vivint amb respecte la fe islàmica dels seus veïns i conciutadans.
Enmig d’aquesta tragèdia que sembla imparable, apareix Ajuda a l’Església Necessitada (AEN). És una entitat que nasqué el 1947 de la mà d’un religiós holandès, P. Wrenfried van Straaten, tot just després de la II Guerra Mundial, per a oferir reconciliació entre cristians d’un i altre bàndol, reconstruir esglésies i donar ajuts bàsics als desplaçats i víctimes de la guerra. La ingent tasca pastoral i solidària que AEN ha acabat desenvolupant arreu del món, pacifica comunitats, atén a creients i dóna servei religiós als cristians de zones en conflicte. Des d’aleshores i fins avui, Ajuda a l’Església Necessitada és un exemple de pau, de reconciliació, de noviolència i de perdó. És una iniciativa solidària de cristians que ajuden a cristians, contribuïnt decididament en els territoris afectats on actuen, i acompanyant la fe dels creients que viuen perseguits, talment com els primers cristians.
Xavier Garí de Barbarà, Revista Foc Nou, Gener 2017.
Fuente RSS
