 Fa gairebé un any que el papa Francesc va anunciar per a aquest mes de març de 2020, que s’obriran els Arxius Secrets del Vaticà que fan referència al pontificat del Papa Pius XII. Això s’esdevindrà passat el 80è aniversari de l’elecció del Cardenal Pacelli com a pontífex, tot i que l’accés als arxius serà 8 anys abans del que preveu la llei canònica al respecte. La intenció no és altra que la de clarificar la història de l’Església en un capítol controvertit del segle XX, donat que ja prou escàndols han esquitxat la història més recent de l’Església catòlica i, particularment, la del Vaticà. Francesc assegurava que “l’Església no tem a la història, sinó que l’estima”, a l’hora que espera reconeixia: “assumeixo aquesta decisió després d’escoltar l’opinió dels meus col·laboradors, amb una ment tranquil·la i confiada, segura de que la investigació històrica, seriosa i objectiva, podrà avaluar correctament i amb la crítica apropiada, els moments d’exaltació d’aquest pontífex i, sens dubte, també els moments de serioses dificultats, de decisions tormentoses, de prudència humana i cristiana”, afirmava el papa Francesc. El pontífex actual defensa a un antecessor seu davant l’allau de crítiques que encara perduren en part, tot i que van ser recurrents durant uns anys de plena Guerra Freda, en què la propaganda soviètica va colpejar amb contundència. Francesc parla de la memòria d’un Papa que visqué “períodes de densa foscor i crueltat”, on hagué de combatre entre la prudència i el compromís. Quina prudència? ...la d’evitar l’entrada de Mussolini, amb Hitler empenyent-hi, al Vaticà, tal vegada tancant-lo o destruïnt-lo, incrementant encara més una gravíssima persecució dels cristians per tot Europa, atenallats pels soviètics d’una banda i pels nazis i feixistes per l’altra. Cal no oblidar que estem parlant d’un moment de gran conflagració mundial, mai vist abans en tota la història de la humanitat. Quin compromís? ...el de denunciar la maldat sense fre, la violació constant de la dignitat humana, la maldició d’una guerra a la què s’afegien les filtracions que arribaven a Roma amb absolut escàndol, sobre el genocidi i la solució final. El 2004 el Vaticà ja va accedir a obrir els historiadors la “Inter Arma Caritas”, l’oficina d’informació vaticana per als presoners de guerra, instituïda pel mateix Pius XII; es tracta d’un llibre que recull les fitxes de més de 2 milions de presoners de la II Guerra Mundials sobre els què el Vaticà exigia informació i seguia les seves pistes. Anys abans, el 1965, el Vaticà també va publicà una amplia documentació recollida en 12 volums sota el título d’”Actes i documents de la Santa Seu relatius a la II Guerra Mundial”, on ja apareixia molt de material sobre la II Guerra Mundial en relació al pontificat de Pius XII. Dels documents estudiats fins ara, els historiadors ja han demostrat que el papa Pacelli va salvar a més d’un milió de jueus en plena Guerra Mundial. Queda ara descobrir molta més veritat que faci justícia a un dels Papes amb un pontificat més complex, més dur i més extenuant dels últims segles.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, febrer 2020.
0 Comentarios
A vegades penso que hi ha alguna cosa trascendental
que el món ens està volent transmetre, amb aquest confinament… A vegades penso que el planeta s'ha enfadat amb nosaltres i ens ha enviat al "racó de pensar" una temporada, amb aquest confinament… A vegades penso que els pobres, els marginats, els refugiats, els discriminats, els famolencs, i fins i tot les víctimes de totes les guerres, s'han conjurat per a tancar-nos al "quarto fosc", amb aquest confinament... A vegades penso que els grans pilars d’un país, com són l’Educació i la Sanitat, s’han rebelat i han decidit buidar les escoles i col·lapsar els hospitals, amb aquest confinament… A vegades penso que els grans fonaments d’una societat, com ara l’Ètica i la Cultura, s'han tornat contra nosaltres i han decidit aplicar-nos el viure sense ètica i no poder gaudir de la cultura, amb aquest confinament... A vegades penso que allò que més omple la vida quotidiana com és l’art, la música o l’esport, hem estat condemnats a viure-ho en solitari i reduïts a recintes tancats, amb aquest confinament… A vegades penso que la saviesa de les tradicions religioses s’ha dolgut amb tots nosaltres per haver-la manipulat tot aquest temps, quan ens regalaven valors tan universals, i ara han fet buidar els temples i han tancat els religiosos, que ens acompanyaven tant a la vida, enviant-nos a pregar en soledat, amb aquest confinament… ENS HO MEREIXEM com a espècie i com a societat, I ENS CONVÉ com a civilització, TOT EL QUE HEM DE PENSAR I APRENDRE per a preparar un nou futur que no podem ajornar més. Xavier Garí de Barbarà, 8 d'abril de 2020.  Que en mi vejez, cuando llegue...
siempre me asome la sonrisa, que da tanta belleza a un rostro surcado de arrugas. Que sepa agradecer más que lamentar; que los achaques signifiquen señales de años de salud y bienestar, y no la excusa perfecta para mi queja. Que todo lo vivido tantos años, sea momento de saborearlo, recordarlo, hacerlo lección de vida para los demás. Que para que me cuiden sepa sobre todo dejarme cuidar. Que no me sienta un estorbo sino la ocasión de donación de los demás. Que mi fe sea más encendida todavía, porque tendrá la riqueza de años de cultivo. Que no banalice la muerte ni la desee gratuitamente, como un desprecio a la vida o a todos aquellos que murieron tan pronto. Que no rechace el mundo actual porque haya decidido que no sea mi mundo, sino que lo ame tal cual y rece por él en estos tiempos. Que en la cumbre de la vida no abandone las vistas ni me condene a mirar sólo al suelo y los pies, sino levante mi cabeza, con humildad y sereno, buscando el cielo y los bellos paisajes de esta hora. Que mi vejez sea el último regalo en esta vida, para mí y para los que me traten y visiten. Y que dure tanto como pueda, para que me dé tiempo a demostrar, definitivamente, la esencia de mi fe: que en la debilidad está la fuerza. Y cuando me llegue mi hora, la hora tan ansiada, cruce el último puente sereno y confiado, mirando atrás para agradecerlo todo, pero caminando adelante para abrazarlo Todo. Amén. |
Xavier Garí de Barbarà(Barcelona, 1974), sóc professor de Batxillerat i d' Universitat, doctor en Història Contemporània, graduat en Història i postgraduat en Cultura de Pau i en Gestió de Conflictes. Estic estudiant Ciències Religioses i investigo en el triple camp de la Història, la Pau i les Religions, entre les què la Noviolència fa un nexe invisible però real. Busco Històries de Pau (que n'està ple i en són moltes més que les històries de violència i de guerra, i les publico en diferents mitjans). Sóc membre del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, l'Institut d'Estudis Catalans i col·laboro amb l'Institut Català Internacional per la Pau. Sóc cristià, de tradició catòlica i estil ignasià, i la meva fe és el que dóna essència i sentit a tot el que pugui ser, fer, viure i aprendre. Estem de pas en aquest món i el que més ens cal és... saber esperar. Arxius
May 2020
Categories |
Pàgina web de Xavier Garí de Barbarà
RSS Feed
