Diuen que un dels tresors més ben amagats de l’Església Catòlica no es troba en els Museus Vaticans, sinó en una part important de la seva doctrina: l’anomenada Doctrina Social de l’Església. Dins d’aquesta, hi ha un camp menys conegut i més específic, que marca moltes de les decisions, accions i missions de l’Església: és l’ingent treball, des de fa dècades, de l’anomenat “Magisteri Catòlic de la Pau”.
Enguany es compleixen els 50 anys d’una gran encíclica: la “Populorum Progressio” (1967), del Papa Pau VI, que dedicava bona part del seu contingut als valors de la pau. No fou pas l’únic exemple de Magisteri de la Pau, ja que el mateix Papa Montini inaugurava després del Concili les Jornades Mundials de la Pau el primer dia de cada any, amb el discurs papal que les acompanyava en cada edició, i també impulsà el Consell Pontifici de Justícia i Pau que sorgí de les conclusions conciliars, arrelat avui en moltes diòcesis d’arreu del món. El mateix Concili Vaticà II donà lloc a documents conciliars de gran importància, com la “Gaudium et Spes” (1965), que posicionava l’Església explícitament en favor de la pau, la justícia i la defensa de la dignitat humana.
Prèviament a Pau VI, l’encíclica “Pacem in Terris” (1963), del seu antecessor Joan XXIII, ja havia obert el camí als valors cristians de la pau en una època central del segle XX: la de la Guerra Freda i el risc nuclear més alt. El Papa Roncalli també havia publicat amb anterioritat una altra encíclica, en què afrontava obertament la qüestió social i de la pobresa al món, tan relacionades amb la justícia i la pau; era la “Mater et Magistra” (1961).
Joan XXIII no fou tampoc el primer pontífex en tractar la pau en una encíclica: Benet XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, publicà l’encíclica “Pacem Dei Munus” (1920), just després d’aquella Gran Guerra. El Papa es posicionava contra aquell conflicte bèl·lic tan brutal, i parlava directament sobre la convivència social que s’havia de recuperar després de la guerra; fins i tot, Benet XV ideà un sistema d’arbitratge únic, que buscava la reconciliació amb Alemanya. Durant els acords de pau es posicionà en contra de les Reparacions de Guerra que creia que humiliarien Alemanya i, efectivament, donaren lloc a la seva reacció més ferotge amb el Nazisme, l’Holocaust i la Segona Guerra. El Cardenal alemany Ratzinger, en ser escollit Papa el 2005, s’hi referí públicament a aquell pontífex: “He volgut anomenar-me Benet per vincular-me idealment al venerat Pontífex Benet XV, que guià l’Església en un període agitat a causa de la Primera Guerra Mundial.” L’actual Papa emèrit, que no oblidava el paper d’un antecessor seu per a recuperar Alemanya d’una gran guerra, centrava el seu pontificat, a inicis del segle XXI, en la defensa de la pau davant un món abocat a la guerra global.
Prèviament a Benet XV, com també a Benet XVI, hi hagué dos altres pontificats molt destacats. D’una banda, Lleó XIII publicà l’encíclica “Rerum Novarum” (1891), la primera sobre justícia social i les reivindicacions dels obrers, tot marcant una línea essencial de la Doctrina Social de l’Església. Per la seva banda, un altre gran Papa, Joan Pau II, fou fonamental en els treballs per la pau: a més de publicar fins a 14 encícliques, pronuncià multitud de discursos impactants, demostrà un gran carisma i una gran capacitat comunicativa; però el més important fou, a banda de contribuir a la caiguda del Mur de Berlín, la seva opció frontal i ferma contra totes les guerres com les del Pròxim Orient, els genocidis, el terrorisme i altres crims contra la humanitat.
De l’actual Papa Francesc és ben coneguda la seva darrera encíclica “Laudato Sì” (2015), vinculada a l’ecologia i la protecció de la creació, el que molts consideren “el nou nom de la pau”. Inspirat en Sant Francesc d’Assís, de qui pren el seu nom en una opció clara pels pobres, és per tots conegut el carisma pacifista del franciscanisme dins de l’Església, que el Papa Francesc també ha fet seu visitant presons, acollint refugiats al Vaticà després de visitar Lampedusa o viatjant recentment a Colòmbia per segellar una pau fràgil que l’Església pot enfortir.
Xavier Garí de Barbarà, "Foc Nou", Setembre-Octubre 2017.
Enguany es compleixen els 50 anys d’una gran encíclica: la “Populorum Progressio” (1967), del Papa Pau VI, que dedicava bona part del seu contingut als valors de la pau. No fou pas l’únic exemple de Magisteri de la Pau, ja que el mateix Papa Montini inaugurava després del Concili les Jornades Mundials de la Pau el primer dia de cada any, amb el discurs papal que les acompanyava en cada edició, i també impulsà el Consell Pontifici de Justícia i Pau que sorgí de les conclusions conciliars, arrelat avui en moltes diòcesis d’arreu del món. El mateix Concili Vaticà II donà lloc a documents conciliars de gran importància, com la “Gaudium et Spes” (1965), que posicionava l’Església explícitament en favor de la pau, la justícia i la defensa de la dignitat humana.
Prèviament a Pau VI, l’encíclica “Pacem in Terris” (1963), del seu antecessor Joan XXIII, ja havia obert el camí als valors cristians de la pau en una època central del segle XX: la de la Guerra Freda i el risc nuclear més alt. El Papa Roncalli també havia publicat amb anterioritat una altra encíclica, en què afrontava obertament la qüestió social i de la pobresa al món, tan relacionades amb la justícia i la pau; era la “Mater et Magistra” (1961).
Joan XXIII no fou tampoc el primer pontífex en tractar la pau en una encíclica: Benet XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, publicà l’encíclica “Pacem Dei Munus” (1920), just després d’aquella Gran Guerra. El Papa es posicionava contra aquell conflicte bèl·lic tan brutal, i parlava directament sobre la convivència social que s’havia de recuperar després de la guerra; fins i tot, Benet XV ideà un sistema d’arbitratge únic, que buscava la reconciliació amb Alemanya. Durant els acords de pau es posicionà en contra de les Reparacions de Guerra que creia que humiliarien Alemanya i, efectivament, donaren lloc a la seva reacció més ferotge amb el Nazisme, l’Holocaust i la Segona Guerra. El Cardenal alemany Ratzinger, en ser escollit Papa el 2005, s’hi referí públicament a aquell pontífex: “He volgut anomenar-me Benet per vincular-me idealment al venerat Pontífex Benet XV, que guià l’Església en un període agitat a causa de la Primera Guerra Mundial.” L’actual Papa emèrit, que no oblidava el paper d’un antecessor seu per a recuperar Alemanya d’una gran guerra, centrava el seu pontificat, a inicis del segle XXI, en la defensa de la pau davant un món abocat a la guerra global.
Prèviament a Benet XV, com també a Benet XVI, hi hagué dos altres pontificats molt destacats. D’una banda, Lleó XIII publicà l’encíclica “Rerum Novarum” (1891), la primera sobre justícia social i les reivindicacions dels obrers, tot marcant una línea essencial de la Doctrina Social de l’Església. Per la seva banda, un altre gran Papa, Joan Pau II, fou fonamental en els treballs per la pau: a més de publicar fins a 14 encícliques, pronuncià multitud de discursos impactants, demostrà un gran carisma i una gran capacitat comunicativa; però el més important fou, a banda de contribuir a la caiguda del Mur de Berlín, la seva opció frontal i ferma contra totes les guerres com les del Pròxim Orient, els genocidis, el terrorisme i altres crims contra la humanitat.
De l’actual Papa Francesc és ben coneguda la seva darrera encíclica “Laudato Sì” (2015), vinculada a l’ecologia i la protecció de la creació, el que molts consideren “el nou nom de la pau”. Inspirat en Sant Francesc d’Assís, de qui pren el seu nom en una opció clara pels pobres, és per tots conegut el carisma pacifista del franciscanisme dins de l’Església, que el Papa Francesc també ha fet seu visitant presons, acollint refugiats al Vaticà després de visitar Lampedusa o viatjant recentment a Colòmbia per segellar una pau fràgil que l’Església pot enfortir.
Xavier Garí de Barbarà, "Foc Nou", Setembre-Octubre 2017.
Fuente RSS
