Pàgina web de Xavier Garí de Barbarà
www.xaviergari.com
  • Inici
    • Currículum
    • Blog
  • DOCÈNCIA
    • Universitat Internacional de Catalunya >
      • Cultura Contemporània
      • Temes Actuals d'Història
    • Escola Pau i Conflictes - UIMP
    • Jesuïtes Educació >
      • Història Contemporània 1r Batx.
  • RECERCA
    • Història, Pensament, Moviments
    • - Camps de Recerca >
      • 1. Història de la Pau i la Noviolència
      • 2. Cultura de Pau, Teoria de la Noviolència, Desobediència Civil, Resistència Pacífica i Reconciliació i Perdó
      • 3. Religions i Pau, Història de l'Ecumenisme i Magisteri Catòlic de la Pau
    • >> Grup de Recerca UIC en "Memòria Històrica, Pau i Drets Humans, i Reconciliació
    • >> Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia >
      • Grup de Religions i Pau
      • Grup de Noviolència Cristiana
  • CURSOS / CONFERÈNCIES
    • Aules d'Extensió Universitària >
      • Conferències >
        • De la cultura de violència a la Cultura de Pau
        • Els conflictes: mediació i resolució
        • El perdó i la reconciliació
        • Drets Humans: la promoció de la dignitat humana
        • Mohandas K. Gandhi: experiències amb la veritat
        • Albert Einstein, de la bomba atòmica al pacifisme militant
        • Martin L. King
        • Nelson Mandela: el camí de la llibertat
      • Seminaris >
        • Història de les Religions
        • La Història en clau de Pau
        • Líders polítics del s. XX (1)
        • Líders Polítics del s. XX (2)
        • Líders Polítics del s. XX (3)
        • Líders Polítics de la Història d'Europa
        • Líders Políitics de la Història d'Espanya
        • Líders Polítics de la Història de Catalunya
        • Líders Pacifistes del Món (1)
        • Líders Pacifistes del Món (2)
        • Líders Pacifistes del Món (3)
        • Líders Espirituals Mundials (1)
        • Líders Espirituals Mundials (2)
        • Líders Espirituals Mundials (3)
        • Històries Extraordinàries de la Humanitat (1)
        • Històries Extraordinàries de la Humanitat (2)
        • Històries Extraordinàries de la Humanitat (3)
        • Història del Cristianisme i les Esglésies
        • Història dels Papes del s. XX
        • Història dels països més petits del Món
        • Història dels països més petits d'Europa
        • Història de les fronteres geopoítiques més polèmiques
        • Història de les grans invencions de la Humanitat
        • Introducció a la Pau i la Gestió dels Conflictes
    • Centres Cívics, Casals de Cultura i Biblioteques >
      • Casa Elizalde
      • C.C. Urgell
      • L'Ateneu Santcugatenc >
        • Tallers d'Història >
          • Taller 1. Primera Guerra Mundial
          • Taller 2. Revolució Russa i URSS
          • Taller 3. Crack 1929 i Totalitarismes
          • Taller 4. La Segona Guerra Mundial (1939-1945)
          • Taller 5. Primera Guerra Freda
          • Taller 6. Segona Guerra Freda
          • Taller 7. La caiguda de l'URSS i nou ordre
          • Taller 8. Els tombants del s. XX-XXI
          • Nueva página
        • Grup de Lectura Històrica >
          • Hivern 2020
          • Primavera 2020
          • Tardor 2020
          • Hivern 2021
          • Primavera 2021
          • Tardor 2021
        • Tallers de Lectura Històrica
      • Casa de Cultura de Sant Cugat
    • Escoles, Instituts, Educadors, Famílies >
      • Educar en la Pau i el Conflicte (en la família i l'escola)
      • Educar des de la Reconciliació i per al Perdó
      • Educar la gestió dels Dols i les Pèrdues
      • Un/a fill/a adolescent a Secundària: i ara què fem?!
      • Com podem fer fills creients?
      • Educar en la Vida Lenta ('Slowlife')
      • Quan educar ha de ser cosa simple
  • PUBLICACIONS
    • Història, Pensament, Moviments
    • Articles en Premsa
    • Revistes divulgatives
    • Revistes acadèmiques
    • Llibres
    • Blog de Poesia
    • Blog de Pregàries
  • Contacte

Dos Papes i un destí

14/11/2016

0 Comentarios

 
Imagen
Joan XXIII i Francesc I són dos papes de l’Esglesia catòlica escollits en un termini de 55 anys de diferència, i que guarden moltes i curioses similituds entre ells, en especial, l’agosarada defensa de la pau al món, reconegut unànimement. Tots dos marquen un estil particular però molt semblant. Amb una clara espontaneïtat, amb una gran llibertat i amb una ferma determinació, s’obren i s’impulsen cap a tres grans reptes claus dels seus temps: reformar l’Església, revitalitzar el Poble de Déu i influir en un món canviant i complex en el què impacten i volen deixar-hi l’estel·la de l’Evangeli.

Tots dos papes comencen per la reforma eclesial, la qual cosa els atorga una creixent autoritat pública. Joan XXIII fou atrevit i inesperat alhora, tot convocant el Concili Vaticà II, però Francesc està dedicant moltes energies al laboriós –i sovint discret- treball de reestructuració de la Cúria vaticana, que potser al final evolucionarà cap a una tendència refundacional.

Pel que fa a la revitalització de la vida espiritual dels fidels, el sentit pastoral dels respectius magisteris va fer que el Papa Bo obrís les finestres a la frescor del món, tot oferint una mirada esperançada, molt més positiva i somrient de la fe, i una vivència cristiana més autèntica i senzilla. Francesc, per la seva banda, és conegut com el Papa dels Pobres, però també s’hi dedica als malalts, als infants i als col·lectius més desfavorits com ara els presos, pels que sempre té un espai, una escolta i una paraula; a més, els seus discursos i homilies són tan propers que no deixen mai indiferent a ningú. La proximitat d’ambdós al patiment humà els ha dotat d’una gran humanitat, que ha desenvolupat en ells un alt magnetisme tot configurant-los en pastors autoritzats i referents mundials.

En relació a l’actualitat del món, tots dos mostren una obertura i sensibilitat envers la pau i la justícia amb molt ressò públic. Roncalli feu una encesa defensa de la pau en plena Guerra Freda, mediant inclús en la crisi dels míssils de Cuba (i publicà l’encíclica Pacem in Terris). Bergoglio, per la seva banda, se centra més en la “pau verda”, la del medi ambient (amb l’encíclica Laudato Sì, en plena lluita pel canvi climàtic), però també s’ha mostrat un incansable defensor de la pau al món en especial des del punt de vista de les víctimes en plena guerra al Pròxim Orient (Siria o Palestina), denunciant el genocidi armeni, solidaritzant-se amb totes les víctimes del terrorisme a Europa i del procés de pau colombià, o bé treballant per intensificar el diàleg interreligiós, generar avenços importants en l’ecumenisme i contribuint a la concòrdia entre els pobles.

Mons. Loris Capovilla, secretari personal, amic i confident de Joan XXIII, ja va afirmar, només a tres mesos d’accedir Francesc al pontificat, que “les similituds entre Francesc i el seu predecessor Joan XXIII són tan nombroses que ja he dit en vàries ocasions que el Papa Joan ha tornat!”.

Xavier Garí de Barbarà, Revista Foc Nou, Desembre 2016.

0 Comentarios

¿Es o no posible un mundo en paz?

1/11/2016

0 Comentarios

 
Imagen
Desde siempre el ser humano se ha cuestionado sobre la paz en el mundo. Probablemente, en los últimos años ha sido más recurrente porque la actualidad política mundial es cada vez más imprevisible y estremecedora. ¿Podemos dar hoy una respuesta clara a esta pregunta: es o no posible un mundo en paz?

Suele sentenciarse que la Historia de la humanidad es la historia de un cúmulo de violencias sucesivas, convertidas en batallas y guerras sanguinarias, lideradas por dictadores y tiranos que han convertido al ser humano en una especie de depredador insaciable. Pero se ignora una parte muy importante y mayoritaria de la Historia, que es la que ha trabado una larga trayectoria pacífica y pacifista, que lleva milenios desarrollándose discreta y a veces silenciosamente.

Es vedad que el mundo de inicios del siglo XXI, se caracteriza por una geopolítica compleja, donde la globalización coexiste con las graves desigualdades sociales y económicas. Al mismo, esta situación propicia un crecimiento de la intolerancia, de los extremismos políticos, de los conflictos y, sobre todo, de la violencia. Sin embargo, existe la percepción histórica y actual, de que la cultura de la violencia somete a toda la humanidad sin remedio aparente alguno.

Hay que reconocer que ésta es una trabajada percepción, notablemente extendida por diferentes canales. En ocasiones es por razones sociales, como la importante influencia de los medios de comunicación, que realizan una excesiva televisación de la violencia, a la que contribuye la vanalización de la misma por otros recursos como el cine o los videojuegos. También lo es por razones económicas o políticas, como la agresiva defensa que ejercen los lobbies de la influyente industria del armamento sobre los gobiernos y determinadas corrientes de opinión pública. Finalmente, también existen razones psicológicas, como es el pesimismo social dominante y el temor generalizado basado en análisis superficiales de la realidad, que tienden a confirmar que el mundo va a peor sin alternativas, y que sólo la violencia es definitivamente efectiva.

A pesar de todo, la Historia de la humanidad demuestra testarudamente, de época en época, que su trayectoria es de progreso incontestable, a pesar de innegables retrocesos temporales. Lo evidente y probado es que las generaciones han mejorado sus niveles de vida y su bienestar siglo a siglo, y que el mundo ha desarrollado instituciones mundiales para la concordia y la paz, ha impulsado una legislación internacional en defensa de los derechos humanos que persigue los crímenes contra la humanidad, y aunque el hambre –por ejemplo- es sin duda el genocidio de nuestra época, se combate como nunca antes contra él. El terrorismo islamista es también una grave lacra, pero se olvida a menudo que en la misma región surgieron las “Primaveras Árabes” que maravillaron al mundo. Las armas de destrucción masiva son un severo peligro para el futuro de la humanidad, pero no se recuerda suficientemente que los mayores avances en desarme se efectuaron durante la Guerra Fría, y que las armas biológicas, las minas antipersona o las bombas de dispersión fueron prohibidas por acuerdos internacionales, que impulsaron incesantemente organizaciones pacifistas del mundo entero. Hoy mismo, es de rabiosa actualidad el acuerdo que Naciones Unidas está encauzando para prohibir el armamento nuclear en pocos años.

Otros ejemplos del avance en materia de Cultura de Paz son la inversión en educación para la paz en muchos centros educativos, la creciente sensibilización social sobre la noviolencia, la difusión y promoción de los derechos humanos, la adhesión de muchos ciudadanos y colectivos a las ONG, los crecientes recursos sobre mediación y resolución de conflictos, o la proliferación de estudios universitarios sobre la Paz, el Desarrollo, la Cooperación, los Derechos Humanos o las Relaciones Internacionales, en numerosas universidades del mundo, por sólo citar algunos ejemplos más.

​¿Es, por tanto, posible un “mundo en paz”? No lo podrá ser si se pretende definir esta situación como un estado estable y estanco del mundo, porque la humanidad es dinámica en sí misma, y en la vida de las personas no existen tampoco estados permanentes e inmutables. Pero si un “mundo en paz” es la lucha colectiva, la concienciación personal, el esfuerzo de muchos y la perseverancia de tantos, la Paz -taciturna y tenaz-, está ya conquistando el mundo desde hace milenios. La sabiduría del viejo proverbio africano es concluyente: “más ruidoso es un sólo árbol cayendo que un bosque entero creciendo”.

Xavier Garí de Barbarà, Revista El Ciervo. Diciembre 2016.


0 Comentarios
    Imagen

    Xavier Garí de Barbarà

    (Barcelona, 1974), sóc professor de Batxillerat i d' Universitat, doctor en Història Contemporània, graduat en Història i postgraduat en Cultura de Pau i en Gestió de Conflictes. Estic estudiant Ciències Religioses i investigo en el triple camp de la Història, la Pau i les Religions, entre les què la Noviolència fa un nexe invisible però real. Busco Històries de Pau (que n'està ple i en són moltes més que les històries de violència i de guerra, i les publico en diferents mitjans). Sóc membre del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, l'Institut d'Estudis Catalans i col·laboro amb l'Institut Català Internacional per la Pau. Sóc cristià, de tradició catòlica i estil ignasià, i la meva fe és el que dóna essència i sentit a tot el que pugui ser, fer, viure i aprendre. Estem de pas en aquest món i el que més ens cal és... saber esperar.

    (En aquest Blog l'autor aporta tot allò que publica, investiga, imparteix o simplement opina paricularment, sense que això comprometi a les institucions de les què en forma part).

    Arxius

    Mayo 2020
    Abril 2020
    Febrero 2020
    Enero 2020
    Diciembre 2019
    Noviembre 2019
    Octubre 2019
    Septiembre 2019
    Febrero 2019
    Febrero 2018
    Enero 2018
    Noviembre 2017
    Septiembre 2017
    Julio 2017
    Marzo 2017
    Noviembre 2016
    Octubre 2016
    Julio 2010

    Categories

    Todos

    Fuente RSS

Con tecnología de Crea tu propio sitio web único con plantillas personalizables.