| |  |
Vaig conèixer a en Pau Vidal l’any 2002, quan estava al Noviciat dels Jesuïtes a punt de fer els seus Primers Vots. Ja marcava un estil, una mirada profunda, una recerca a fons, fins i tot un caminar diferent; al mateix temps era un jove ben natural i espontani, moderat en les formes, auster en les maneres i lliure davant les coses. Ja era una persona d’una vitalitat interior que surava per tot arreu, i alhora un noi alegre que encomanava sempre el seu somriure i la seva opció esperançada davant la vida, la gent i el món. La seva manera de pregar ja em captivava aleshores per la seva intensitat i recolliment a la Capella del Noviciat; la seva vivència de l’eucaristia era sòbria i discreta, però profunda alhora. En Pau Vidal avui és tant o més que tot el que era fa 15 anys, quan el vaig conèixer, i he de dir que no l’he tornat a oblidar mai.
Els seus antencedents no provenien d’un ambient jesuític estrictament ni tampoc d’un ambient cristià explícit, tot i implicar-se en grups d’esplai o voluntariat i d’excursionisme. No obstant, en Pau va anar descobrint com l’Esperit de Déu el portava, i també va anar copsant com ell es deixava portar. Una experiència fundant es va donar quan feu estada de cooperació a l’Àfrica: el va portar a plantejar-se la vida sota un altre prisma que l’anà decidint per l’opció de la vida religiosa, com a vida donada i compartida sense condicionants. Tornaria a l’Àfrica d’aquella experiència tan vital, algunes vegades anteriorment, durant i després de la seva formació jesuítica, fins a ser destinat fa uns 5 anys al Servei Jesuïta a Refugiats, primer a Kenya i després a Sudan del Sud, on ara hi segueix amb un altre company jesuïta de semblant tarannà, que admiro i aprecio talment com a en Pau: l’Àlvar Sànchez, de Lleida.
Entre tot el citat d’en Pau, avui i aquí volia transmetre quina és realment l’actitud de fons que fa uns anys el portà a caminar descalç, completament descalç, sense sabates ni tan sols sandàlies com duia abans, i menys mitjons. Ell camina sense cap protecció en una de les parts del cos més vulnerables i tan important alhora: els peus. Tant si plou com si neva, si trona o fa un sol radiant, o tot el contrari, en Pau sempre camina amb els peus nus. De fet, el recordo el dia de la seva ordenació sacerdotal i ja hi anava descalç: els peus, com les mans també nues, posaven en comunicació i en coherència ambdues extremitats. Donava la inequívoca imatge de ser un home íntegre, com aquells que ritmen el cor i el cap per a viure una vida profunda, d’opcions i compromisos que volen ser per a tothom, per tot arreu i per sempre. Mans buides, peus nus, cor obert, mirada intensa: Déu al fons i l’altre al centre, talment com el Jesús que el va enamorar i no l’ha deixat més.
En Pau manifesta que tot sorgí d’aquesta crida personal important, que el portà a viure desprotegit, però alhora més lligat a la terra que trepitgem i d’on venim. Per a ell és un petit-gran recordatori del que també Moisès, quan pujà a la muntanya, sentí que se li va dir: “descalçat, que això és lloc sagrat”. En Pau sent la crida de la consagració de vida, del sagrat que és l’altre i de la sacralitat del lloc on és. Copsar a cada moment les passes descalces i desprotegides, no només el porten a continuar en camí, sinó que a més és una invitació permanent a viure el lema ignasià de ser “contemplatius en l’acció”.
El jesuïta descalç em sorprèn i em captiva, l’admiro i m’encomana, no el puc oblidar, i no sé ben bé perquè. Que no ho sàpiga desxifrar potser és el que ho converteix en Misteri, i heus aquí que en Pau no ho deu saber però, de Maban estant, segueix encomanant i interpel·lant a molts a seguir buscant, en els propis misteris vitals, una resposta descalça, nua i desprotegida, plena de dignitat. Talment com el seu caminar.
Xavier Garí de Barbarà, Revista "Foc Nou", Desembre 2017.
Els seus antencedents no provenien d’un ambient jesuític estrictament ni tampoc d’un ambient cristià explícit, tot i implicar-se en grups d’esplai o voluntariat i d’excursionisme. No obstant, en Pau va anar descobrint com l’Esperit de Déu el portava, i també va anar copsant com ell es deixava portar. Una experiència fundant es va donar quan feu estada de cooperació a l’Àfrica: el va portar a plantejar-se la vida sota un altre prisma que l’anà decidint per l’opció de la vida religiosa, com a vida donada i compartida sense condicionants. Tornaria a l’Àfrica d’aquella experiència tan vital, algunes vegades anteriorment, durant i després de la seva formació jesuítica, fins a ser destinat fa uns 5 anys al Servei Jesuïta a Refugiats, primer a Kenya i després a Sudan del Sud, on ara hi segueix amb un altre company jesuïta de semblant tarannà, que admiro i aprecio talment com a en Pau: l’Àlvar Sànchez, de Lleida.
Entre tot el citat d’en Pau, avui i aquí volia transmetre quina és realment l’actitud de fons que fa uns anys el portà a caminar descalç, completament descalç, sense sabates ni tan sols sandàlies com duia abans, i menys mitjons. Ell camina sense cap protecció en una de les parts del cos més vulnerables i tan important alhora: els peus. Tant si plou com si neva, si trona o fa un sol radiant, o tot el contrari, en Pau sempre camina amb els peus nus. De fet, el recordo el dia de la seva ordenació sacerdotal i ja hi anava descalç: els peus, com les mans també nues, posaven en comunicació i en coherència ambdues extremitats. Donava la inequívoca imatge de ser un home íntegre, com aquells que ritmen el cor i el cap per a viure una vida profunda, d’opcions i compromisos que volen ser per a tothom, per tot arreu i per sempre. Mans buides, peus nus, cor obert, mirada intensa: Déu al fons i l’altre al centre, talment com el Jesús que el va enamorar i no l’ha deixat més.
En Pau manifesta que tot sorgí d’aquesta crida personal important, que el portà a viure desprotegit, però alhora més lligat a la terra que trepitgem i d’on venim. Per a ell és un petit-gran recordatori del que també Moisès, quan pujà a la muntanya, sentí que se li va dir: “descalçat, que això és lloc sagrat”. En Pau sent la crida de la consagració de vida, del sagrat que és l’altre i de la sacralitat del lloc on és. Copsar a cada moment les passes descalces i desprotegides, no només el porten a continuar en camí, sinó que a més és una invitació permanent a viure el lema ignasià de ser “contemplatius en l’acció”.
El jesuïta descalç em sorprèn i em captiva, l’admiro i m’encomana, no el puc oblidar, i no sé ben bé perquè. Que no ho sàpiga desxifrar potser és el que ho converteix en Misteri, i heus aquí que en Pau no ho deu saber però, de Maban estant, segueix encomanant i interpel·lant a molts a seguir buscant, en els propis misteris vitals, una resposta descalça, nua i desprotegida, plena de dignitat. Talment com el seu caminar.
Xavier Garí de Barbarà, Revista "Foc Nou", Desembre 2017.
| | |
Fuente RSS
