 Ningú dubta de que estem vivint una hora greu global. La pandèmia del Covid-19 provocarà un gran nombre de morts a tot el món, generant una emergència sanitària extrema, a més de l’aïllament social en moltes regions i una crisi econòmica sense precedents. La pau i la seguretat internacionals també estan en joc, com ho demostra la crida que Antonio Guterres, Secretari General de l’ONU, va realitzar recentment per a aconseguir un alto al foc global. La gestió d’aquesta crisi està mancada del consens i de la solidaritat, tant necessàries en aquests temps, a nivell mundial. No obstant, hi ha esperança com ho demostra la iniciativa per a una resposta de salut global contra el Coronavirus, liderada per l’OMS, conjuntament amb governs, organitzacions internacionals, fundacions i empreses privades, per trobar vacunes i permetre el seu accés global sense deixar ningú enrere.
En temps d’emergències severes com l’actual, hi ha qui està actuant diferent a la resta d’autoritats i líders mundials. Sense carregar contra la situació creada, el papa Francesc reacciona amb franquesa, es comunica amb transparència i es relaciona amb humilitat. En aquestes setmanes ha estat acompanyant al món sofrent d’una forma propera, profundament empàtic. És el cas de l’Urbi et Orbe solitari, a la Plaça de Sant Pere, a l’inici de la pandèmia. El Papa augmenta la seva presència pública per a donar una paraula d’alè, compartir el confinament i mostrar la proximitat de Déu. El seu esperit està, preferentment, en els vulnerables, ingressats i agonitzants, així com en els que s’entreguen en primera línia pels més afectats. La seva actitud constant és la de no donar l’esquena a la realitat, ni tancar-se en el seu propi aïllament (tot i que recomanable per la seva edat i salut); així va poder comprovar-se en la insòlita entrevista per videotrucada, amb el periodista Jordi Évole. Les seves paraules van ser, una vegada més, de proximitat, d’esperança i d’ànims per a tots, creients i no creients. I ho va fer, una cop més, amb la seva senzillesa i dignitat, i des d’un esperit profètic profund: és el que podem anomenar com a Esperit de la Pau. L’Esperit de Pau en crisis mundials abans del COVID Al llarg del segle XX, hi ha hagut crisis humanitàries dramàtiques davant les què els pontífex del moment han donat una resposta semblant. Davant el gran repte de la Primera Guerra Mundial, el papa Benet XV va reaccionar amb una actitud profètica. Redactà dues encícliques sobre la Pau (“Ad Beatíssimi”, 1914, i “Pacem Dei Munus”, 1920), i especialment en la primera d’elles, el pontífex donava testimoni de l’Esperit de la Pau en una hora tan greu per a Europa. La seva veu no només era de denúncia profètica, sinó que també acompanyava el dolor de totes les víctimes d’una guerra tan cruel. Entre les seves diverses iniciatives, promogué treves nadalenques que mai foren escoltades pels mandataris. No obstant, al Nadal de 1914 sí es va donar el cas, empès pels soldats d’una trinxera propera a Lille (al nord de França), a instàncies de dones d’Anglaterra, Alemanya i Àustria, que escrigueren cartes a favor. El Papa va recolzar aquesta iniciativa femenina, que culminà amb la treva de 1914, que tot i que durà només una nit, va fer possible pacificar el camp de batalla entre els bàndols enfrontats. Aquest fet històric visibilitzava com l’Esperit sorgeix desde sota i no només des de la jearquia. Malgrat tot, la gran obra de Benet XV va ser la seva coordinació amb la Creu Roja, per impulsar vàries actuacions importants: (a) va aconseguir la retrobada de presoners de guerra, (b) facilità que arribessin 50.000 cartes entre detinguts i familiars, (c) va aconseguir que 26.000 presoners de guerra i 3000 detinguts civils passessin llur convalescència en hospitals i sanatoris suissos, i finalment (d) va fer possible la commutació de penes de mort contra civils, dictades per tribunals de guerra. D’altra banda, va instituir el Dia del Migrant, que va sorgir del drama de milions d’italians que van haver d’emigrar a l’estranger al voltant de 1914, i que es manté en vigor. Davant l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el nou pontífex és Pius XII, qui ja havia estat nunci a Alemanya i posteriorment Secretari d’Estat. Des de la seva elecció com a Papa, Pius XII va viure moments molt difícils de dictadura, guerra i genocidi, i el seu missatge sempre va ser de pau per a Europa i solidaritat cap a les víctimes. Va demostrar una actitud decidida a pesar de la indefensió del Vaticà, el qual quedava encerclat territorialment pel règim feixista italià i, a més, era causa de l’animadversió de les autoritats nazis pels seus posicionaments. Ambdues amenaces no van fer callar el Papa, el qual va prioritzar sempre la defensa dels perseguits, i condemnà la violència i els assassinats. Són diversos els fets que demostren aquesta decidida i estratègica actuació, en especial a partir de missatges de denúncia profètica: el d’agost de 1939, fent una crida a la pau i no a la guerra una setmana abans de l’esclat del conflicte bèl·lic; el de 1940, quan el Papa va ordenà al Sant Ofici publicar una Declaració a L’Osservatore Romano que condemnava l’eutanàsia, arrel de les lleis d’esterilització i eutanàsia dels no aris; i, en tercer lloc, el ràdiomissatge emès el Nadal de 1942, en el qual denunciava el crim contra milers de persones, por raó de nacionalitat o raça, “destinats a un progressiu anihilament”, (quan mesos abans s’havia celebrat la Conferència de Wannsee en la què el règim nazi va aprovà la “Solució Final” per a l’extermini dels jueus d’Europa). El papa Pius XII va assumir el compromís ferm per a la salvació del major nombre de vides, coherent amb els seus missatges. La més sorprenent actuació, i que va precisà d’una arriscada infraestructura, fou la xarxa clandestina per salvar jueus, que arribava fins a la mateixa Alemanya. També dins del Vaticà, i en els territoris extraterritorials de la Santa Seu, per tot Roma, va promoure importants iniciatives com obrir 53 monestirs per protegir jueus, facilitar que es vestissin de sacerdots per amagar-los en el Pontifici Seminari Llombard, i autoritzar quelcom inèdit: l’extensió de certificats de baptisme falsos, per als jueus, de manera que constessin com a catòlics. Tot això féu que aconseguís la salvació d’un total de 6288 jueus, entre aquestes i altres accions que el Vaticà impulsà o hi col·laborà. No obstant, Pius XII no es dedicà només a la protecció dels jueus, sinó que també es va comprometre amb la població local romana. L’estiu de 1943, el pontífex sortí del Vaticà dues vegades davant dels bombardejos sobre Roma, per desplaçar-se al lloc dels fets tot i que aquests, en un d’ells, no havien finalitzat encara. El seu objectiu era estar al costat de les víctimes i en solidaritat amb el dolor humà. Tant Benet XV com Pius XII es van deixar portar per l’Esperit de la Pau, acompanyant i apropant-se a les víctimes, com en aquests dies ho transmet igualment el papa Francesc. La crida de l’Esperit en el Papa Francesc en temps del COVID-19 El papa Francesc, en el seu missatge d’enguany per viure la Setmana Santa en temps del Covid-19, mostra una presència encarnada de l’Esperit en un món que sofreix, per donar esperança i pau a les seves víctimes. Francesc crida a la unitat i a la cura entre els éssers humans, reconeixent les dificutlats actuals en les què es troba la humanitat. Les famílies viuen el confinament a casa, amb els nens sense escola i els familiars afectats sovint sols. Malgrat això, la dimensió profètica de l’Esperit es veu en els seus gestos i missatges, que arriben directamenta als més vulnerables: els ancians, les persones que viuen soles, els presos, els sensellar i tots els homes i dones que viuen amb por el futur (dels seus llocs de treball i davant les conseqüències d’una crisi per a les economies domèstiques). Francesc també té en el seu cor als què s’arrisquen entregant-se a llurs feines amb un gran compromís, com el personal sanitari, els agents de protecció civil i els treballadors de serveis essencials. Els gestos i missatges del Papa provenen de l’Esperit de la Pau, com es desprèn de les seves reaccions espontànies en el seu discurs, sovint fora del que porta escrit. De la seva profunda empatia sorgeix la crida al món per a fer ús del poder creatiu de l’amor, i ho concreta recomanant amb delicadesa com tenir gestos de tendresa amb els què més sofreixen. Per a aquesta Pasqua insòlita suggereix una vivència especial: proposa pregar, conrear el silenci i preparar-se per a un temps de conversió després de la pandèmia. Aquest canvi donaria un significat especial a la mort i ressurrecció de Jesús. Com van fer els anteriors Papes en moments de gravetat i crisi humanitària, Francesc es deixa portar per l’Esperit, i convida a creients i no creients a treballar, com Jesús, per fer arribar la Pau en temps difícils. El testimoni del Papa a favor de l’Esperit de la Pau, no queda sol en el pla individual o de la família, sinó que transcendeix l’àmbit internacional dels contextos més vulnerables. Una preocupació expressada pel Papa en aquestes dates ha estat la manca d’unitat entre els governs europeus davant aquesta crisi. Va ser sorprenent constatar-ho en l’Urbi et Orbi del Diumenge de Ressurrecció, en el què Francesc va apel·lar també a la pau i la humanitat amb les persones en situacions greus, com els refugiats a Grècia i Turquia, les víctimes de les guerres a Siria i Iemen, els ferits i morts en atemptats terroristes a l’Àfrica, o les tensions amb Israel i Palestina, a Veneçuela, Mozambic i Ucraïna. En un missatge sense precedents, va cridar a la condonació del deute dels països més pobres, i va demanar la disminució de la compra-venda d’armes i l’ús d’aquests fons per salvar vides. No obstant, el Papa no es limita a les seves paraules; també actua. Ha creat una Task Force o Comissió per a la resposta al COVID-19, mobilitzant diferents departaments i acadèmies pontifícies, i ho ha estructurat en 5 grups de treball: un de resposta a l’emergència actual, un altre dedicat a la posterior reconstrucció del Covid-19, un altre per a la Comunicació, un altre per a les Relacions amb els Estats i institucions, i un altre per finançar els diferents grups de treball. El papa Francesc ha decidit començar donant resposta en els països més vulnerables davant el Covid-19, on l’Església catòlica té presència. Ha creat un Fons d’Emergències per ajudar als afectats pel Coronavirus, dotat inicialment amb 700.000 euros, per a què sigui utilitzat per mitjà de les Obres Missionals Pontifícies a l’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica. Aquest fons no pretén ser només exclusivitat del Papa, de manera que el monjo budista de Myanmar, Ashin Nyanissara, s’ha afegit amb la qualtitat de 10.000 dòlars. La seva actitud ha volgut testimoniar un signe de compassió comuna entre les religions, per promoure la solidaritat en la caritat. Aquesta presència de l’Esperit entre les religions s’ha evidenciat en una inusual pregària interreligiosa a Jerusalem, en contra del coronavirus, amb representants musulmans, jueus, drusos i cristians. Totes aquestes iniciatives evidencien que l’Esperit de la Pau transcendeix el que és cristià, per convocar a la unió de la humanitat, el que pot considerar-se una clara al·lusió cap als governs, per a què actuin amb la mateixa unitat d’acció. En aquest darrer segle, l’Esperit de la Pau s’ha fet present en moments greus de la història, per mitjà d’actors rellevants com els Papes de les guerres mundials i d’aquesta pandèmia. Aquest Esperit de la Pau no és una motivació personal del pontífex, sinó una presència radical en el dolor, en les víctimes i en la resposta compassiva de la humanitat. El Papa no respon només a aquesta presència de l’Esperit, sinó que se sent convocat a contribuir, tal i com ja està responent cada vegada més gent en el món. Són de destacar tants anònims que ajuden en el seu entorn familiar o veïnal, que atenen a persones vulnerables, que proposen gestos solidaris com els aplaudiments als sanitaris o el compromís d’aquests arriscant vides; són innombrables les iniciatives a les què la ciutadania mundial es compromet. Aquest Esperit de la Pau parteix del cor de les persones, i troba en el Papa un aliat més, com diu el jesuïta Víctor Codina en un dels seus llibres, titulat: “L’Esperit del Senyor actua des de baix”. Xavier Garí de Barbarà i Álvaro Mellado Domínguez. BLOG de "Cristianisme i Justícia, Maig 2020.
0 Comentarios
 Fa gairebé un any que el papa Francesc va anunciar per a aquest mes de març de 2020, que s’obriran els Arxius Secrets del Vaticà que fan referència al pontificat del Papa Pius XII. Això s’esdevindrà passat el 80è aniversari de l’elecció del Cardenal Pacelli com a pontífex, tot i que l’accés als arxius serà 8 anys abans del que preveu la llei canònica al respecte. La intenció no és altra que la de clarificar la història de l’Església en un capítol controvertit del segle XX, donat que ja prou escàndols han esquitxat la història més recent de l’Església catòlica i, particularment, la del Vaticà. Francesc assegurava que “l’Església no tem a la història, sinó que l’estima”, a l’hora que espera reconeixia: “assumeixo aquesta decisió després d’escoltar l’opinió dels meus col·laboradors, amb una ment tranquil·la i confiada, segura de que la investigació històrica, seriosa i objectiva, podrà avaluar correctament i amb la crítica apropiada, els moments d’exaltació d’aquest pontífex i, sens dubte, també els moments de serioses dificultats, de decisions tormentoses, de prudència humana i cristiana”, afirmava el papa Francesc. El pontífex actual defensa a un antecessor seu davant l’allau de crítiques que encara perduren en part, tot i que van ser recurrents durant uns anys de plena Guerra Freda, en què la propaganda soviètica va colpejar amb contundència. Francesc parla de la memòria d’un Papa que visqué “períodes de densa foscor i crueltat”, on hagué de combatre entre la prudència i el compromís. Quina prudència? ...la d’evitar l’entrada de Mussolini, amb Hitler empenyent-hi, al Vaticà, tal vegada tancant-lo o destruïnt-lo, incrementant encara més una gravíssima persecució dels cristians per tot Europa, atenallats pels soviètics d’una banda i pels nazis i feixistes per l’altra. Cal no oblidar que estem parlant d’un moment de gran conflagració mundial, mai vist abans en tota la història de la humanitat. Quin compromís? ...el de denunciar la maldat sense fre, la violació constant de la dignitat humana, la maldició d’una guerra a la què s’afegien les filtracions que arribaven a Roma amb absolut escàndol, sobre el genocidi i la solució final. El 2004 el Vaticà ja va accedir a obrir els historiadors la “Inter Arma Caritas”, l’oficina d’informació vaticana per als presoners de guerra, instituïda pel mateix Pius XII; es tracta d’un llibre que recull les fitxes de més de 2 milions de presoners de la II Guerra Mundials sobre els què el Vaticà exigia informació i seguia les seves pistes. Anys abans, el 1965, el Vaticà també va publicà una amplia documentació recollida en 12 volums sota el título d’”Actes i documents de la Santa Seu relatius a la II Guerra Mundial”, on ja apareixia molt de material sobre la II Guerra Mundial en relació al pontificat de Pius XII. Dels documents estudiats fins ara, els historiadors ja han demostrat que el papa Pacelli va salvar a més d’un milió de jueus en plena Guerra Mundial. Queda ara descobrir molta més veritat que faci justícia a un dels Papes amb un pontificat més complex, més dur i més extenuant dels últims segles.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, febrer 2020. A vegades penso que hi ha alguna cosa trascendental
que el món ens està volent transmetre, amb aquest confinament… A vegades penso que el planeta s'ha enfadat amb nosaltres i ens ha enviat al "racó de pensar" una temporada, amb aquest confinament… A vegades penso que els pobres, els marginats, els refugiats, els discriminats, els famolencs, i fins i tot les víctimes de totes les guerres, s'han conjurat per a tancar-nos al "quarto fosc", amb aquest confinament... A vegades penso que els grans pilars d’un país, com són l’Educació i la Sanitat, s’han rebelat i han decidit buidar les escoles i col·lapsar els hospitals, amb aquest confinament… A vegades penso que els grans fonaments d’una societat, com ara l’Ètica i la Cultura, s'han tornat contra nosaltres i han decidit aplicar-nos el viure sense ètica i no poder gaudir de la cultura, amb aquest confinament... A vegades penso que allò que més omple la vida quotidiana com és l’art, la música o l’esport, hem estat condemnats a viure-ho en solitari i reduïts a recintes tancats, amb aquest confinament… A vegades penso que la saviesa de les tradicions religioses s’ha dolgut amb tots nosaltres per haver-la manipulat tot aquest temps, quan ens regalaven valors tan universals, i ara han fet buidar els temples i han tancat els religiosos, que ens acompanyaven tant a la vida, enviant-nos a pregar en soledat, amb aquest confinament… ENS HO MEREIXEM com a espècie i com a societat, I ENS CONVÉ com a civilització, TOT EL QUE HEM DE PENSAR I APRENDRE per a preparar un nou futur que no podem ajornar més. Xavier Garí de Barbarà, 8 d'abril de 2020.  Que en mi vejez, cuando llegue...
siempre me asome la sonrisa, que da tanta belleza a un rostro surcado de arrugas. Que sepa agradecer más que lamentar; que los achaques signifiquen señales de años de salud y bienestar, y no la excusa perfecta para mi queja. Que todo lo vivido tantos años, sea momento de saborearlo, recordarlo, hacerlo lección de vida para los demás. Que para que me cuiden sepa sobre todo dejarme cuidar. Que no me sienta un estorbo sino la ocasión de donación de los demás. Que mi fe sea más encendida todavía, porque tendrá la riqueza de años de cultivo. Que no banalice la muerte ni la desee gratuitamente, como un desprecio a la vida o a todos aquellos que murieron tan pronto. Que no rechace el mundo actual porque haya decidido que no sea mi mundo, sino que lo ame tal cual y rece por él en estos tiempos. Que en la cumbre de la vida no abandone las vistas ni me condene a mirar sólo al suelo y los pies, sino levante mi cabeza, con humildad y sereno, buscando el cielo y los bellos paisajes de esta hora. Que mi vejez sea el último regalo en esta vida, para mí y para los que me traten y visiten. Y que dure tanto como pueda, para que me dé tiempo a demostrar, definitivamente, la esencia de mi fe: que en la debilidad está la fuerza. Y cuando me llegue mi hora, la hora tan ansiada, cruce el último puente sereno y confiado, mirando atrás para agradecerlo todo, pero caminando adelante para abrazarlo Todo. Amén.  Finlàndia era un Gran Ducat que Suècia va conquerir el segle XII, però a inicis del segle XIX va ser cedit a Rússia, que li va concedir autonomia per a la política interior. Aprovava les seves pròpies lleis a partir d’un Parlament autònom reconegut pel Tsar, el qual era alhora rei de Finlàndia, mentre la Cort Imperial russa tenia competència en la política exterior, però els tsars russos eren a l’hora reis de Finlàndia. Així va ser durant 80 anys, en què Finlàndia va viure una època de creixement; però a finals del segle XIX la inestabilitat a Rússia va portar els seus dirigents a assumir idees imperialistes i paneslavistes, tot imposant mesures de russificació. En el cas finès, el tsar va anul·lar lleis del seu Parlament, s’imposà el rus en el funcionariat i es portaren a terme algunes accions com el control d’empreses públiques finlandeses, fins al punt que va ser nomenament el general Bobrikov, conegut pel seu radicalisme rus, com a governador general de Finlàndia. Decretà que les tropes fineses serien integrades en l’exèrcit rus i enviades a qualsevol província de l’Imperi. El Parlament Finlandès ho va rebutjar de ple i el tsar va decidir que s’adjudicaria personalment el dret a establir l’ordre del dia del Parlament, fins al punt de reduir-lo a un cos consultiu. Malgrat les protestes del Parlament i el Senat i de la ciutadania en general, el tsar executà una dura repressió, tot abolint drets civils de llibertat d’expressió i reunió, deportant advocats i jutges que no complien les directrius tsaristes, substituí alcaldes, governadors de les províncies i policies per personal rus, i tot fent obligatori l’ensenyament del rus a les escoles. Però la resposta dels finlandesos va ser pacífica, perseverant i noviolenta, basant-se en els principis de la desobediència civil, cada vegada més massiva malgrat la repressió: la meitat dels homes cridats a files per Rússia no es van presentar, els representants oficials es negaven a signar papers oficials russos, els jutges no aplicaven les noves lleis russes, les famílies no enviaven els fills a les classes de rus. D’altra banda, es va crear una societat patriòtica per a organitzar manifestacions, redactar cartes, contactar amb l’exterior i oferir ajut als afectats per la repressió. Professors finesos recomanaven als seus alumnes que s’involucressin en resistències passives, i molts pastors luterans predicaven que els fidels servissin pacíficament els interessos nacionals. Durant 5 anys els finlandesos s’aplicaven en la desobediència civil, per la qual cosa el governador rus va iniciar tàctiques per a provocar violència i desordre, de mans de russos a sou, per atemptar inclús contra les autoritats russes finlandeses. Això agreujà la situació social i fou un bon pretext per a incrementar la repressió i la russificació del país, fins al punt que alguns joves finlandesos s’enrolaren en les onades de violència, fomentats pel Partit Socialrevolucionari Rus, que els passava armes per tal d’engegar una revolució obrera. Tot plegat provocà atemptats, entre els qual un que va assassinar el governador rus. El proletariat finlandès entrà en escena i aturà completament el país amb vagues generals indefinides que col·lapsaren l’economia, la indústria, els transports i les comunicacions. La crisi de la Revolució Russa i de la Primera Guerra Muindial arribà quan Finlàndia ja estava preparada per a esdevenir un estat independent, i així fou: pacífica davant la guerra, noviolenta davant la violència i desobedient davant l’opressió.
 Llum de la Selva era el sobrenom d’Isidre Nadal Baqués, que va néixer cap al 1877 a Barcelona i morí el 1963 als voltants de Sabadell. Llum era un home original i únic, alternatiu, ermità, místic i pacifista, que va créixer en els horts de Montjuïc i va treballar fins que començà la urbanització per a l’Exposició Internacional de 1929. Serà llavors que Isidre Nadal, amb la seva companya, es traslladà a les afores de Sabadell, on s’establí i adquirí terres de Can Rull, la perifèria de la capital vallesana. Hi plantà arbres i tot tipus de vegetals, construí austerament la seva pròpia casa i creà un lloc natural de trobada amb persones que passaven per allà, o l’anaven a buscar expressament. En aquell indret s’hi practicava de manera natural la solidaritat, la sostenibilitat ecològica i la participació, a través de la Granja Natura que després anomenà “Jardí de l’Amistat”. Nadal trobava en la naturalesa la font d’inspiració per a la Pau entre pobles i persones, i esdevingué també una referència clarament contrària al règim polític que imperava a l’època, la dictadura franquista. Per als veïns i veïnes de Sabadell que el van conèixer, parlar de noviolència era parlar d’Isidre Nadal. La seva experiència en el seu Jardí de l’Amistat era un model de com les persones es podien relacionar amb la seva ecologia urbana, l’alimentació sobre l’àmbit de proximitat, i
les formes d’autogestió social. Els postulats de Llum de la Selva tenien com a finalitat l’autosubsistència a partir de colònies agràries i artesanals, i un cop assolit l’objectiu, passar a un règim de vida espiritualista basat en l’estudi de la naturalesa i del cosmos, sense l’acumulació de béns ni la mediació dels diners. Durant els anys que ell viví en aquella zona de les afores de Sabadell, i malgrat els canvis que la ciutat va patir, seran moltes les persones de la ciutat, i també d’altres vingudes de fora, que es van acostar a Llum de la Selva per conversar, compartir un dinar, meditar o, fins i tot, practicar algun esport saludable. El que més atreia a la gent de Llum era justament la serenor i la pau espiritual que emanava, així com la seva predicació senzilla i autèntica de la pau universal, entre els pobles i entre les persones. Morí de gran, diuen, quan el cos ja no li va fer més costat, i marxà tal i com va viure: en pau i amb molta pau, segons els que el conegueren i sovint el visitaren. Llum de la Selva fou un cas ben singular de pacifista espiritual i social a Catalunya, que va viure com a ermità però prop d’una gran ciutat, i que propagava un estil de vida que ell feia realitat en la seva pròpia experiència vital. La seva vivència personal profunda la basava justament en aquesta pau espiritual que transmetia de manera natural: la pau entre les persones, la pau amb la naturalesa i la pau que projectava sense cap racança sobre el món sencer. Xavier Garí de Barbarà. Revista VALORS, gener 2020.  Jacques Mourad és un sacerdot i monjo catòlic de Síria, membre de la comunitat monàstica Deir Mar Musa, fundada pel jesuïta italià P. Paolo Dall’Oglio pocs anys abans, i encara avui captiu del terrorisme islamista. El P. Mourad va ser segrestat per Estat Islàmic el 21 de maig de 2015, i en va restar empresonat, torturat, amenaçat i molt sovint en risc de ser executat, durant 6 mesos, fins que va aconseguir fugir gràcies a un creient musulmà que el salvà. Segrestat juntament amb un postulant del seu monestir, i amb altres fidels cristians de la seva comunitat parroquial, des del primer dia del seu captiveri sentia que pregar la Mare de Déu, donat que era el mes de maig, el feia sentir més a prop de qui Jesús va restar en els moments últims abans de morir. Tanmateix i en secret, pregava el rosari cada dia, i després de fugir descobrí que també els seus parroquians que van quedar lliures, tot i el gran risc de fer-ho davant el control d’Estat Islàmic, pregaven cada dia el rosari per ell. Al quart dia del seu captiveri va tenir una experiència profunda de fer: resant el rosari va sentir un crit interior que li manifestava que caminava cap a la llibertat. Tot i estar reclòs en un lloc tancat i embenats els ulls, el monjo Mourad reconeix que “aquell crit va omplir tot el desert que hi havia al meu voltant”, i lluny de trasbalsar-lo perquè veia que estava apropant-se a una mort segura, s’abandonà a les mans de Déu totalment. Durant els següents 3 mesos de segrest, visqué un temps de recés espiritual ple de Gràcia, i trobà la força de no doblegar-se a la por, a una mort probable i a tortures de tota mena. Emocionat, Mourad reconeix que es va entregar a l’Esperit Sant, i rebia la força de la gran pregària de Charles de Foucauld a la què va trobar-li tot el sentit des de l’experiència de soledat i aïllament que vivia. Tots els dies del seu captiveri, va acompanyar la pregària confessant: “Senyor, m’entrego a Tu, fes de mi el que vulguis, et dono gràcies per tot…”. El P. Mourad reconeix que amb Foucauld i el seu propi captiveri va comprendre que al final la veritat té sempre necessitat de sortir, raó per la qual els creients estan cridats a ser sacrificis. Per al monjo segrestat, cal ser capaços de passar de la condició de víctimes a la condició de sacrificis, i aquest pas de veritat per la veritat només només es pot fer per la fe. Al final del seu captiveri, el P. Mourad i els seus feligresos presos amb ell, van rebre la proposta de la “Yizya”, un contracte islàmic propi de la sharia que s’ofereix als no musulmans, amb el compromís de no proselitisme i altres condiconants que els mantenen marginats i sotmesos al poder de l’autoritat islàmica. Van poder retornar al seu lloc d’orígen, molt vigilats pels extremistes, i vivien a les cases de la gent. El P. Mourad es trobava sovint amb els seus feligresos però no podien celebrar missa, ni pregar junts; tampoc podia tornar al seu monestir, profanat i incendiat. Malgrat això el monjo parla de “la missa de la nostàlgia”, que era la que cada dia celebrava en el seu cor. En una ocasió van poder trobar-se alguns cristians d’amagat, inclús fer-se amb una mica de vi, miraculosament, i celebrar una eucaristia en un soterrani secret; va ser l’experiència de la seva vida. Aquells dies, un grup de joves musulmans, que podien entrar i sortir, ajudaren algunes dones a marxar, i el dia 40 de la seva Yizya, el P. Mourad va rebre l’ajut d’un jove musulmà que, tot i arriscar també la seva vida, el va ajudar a sortir de la ciutat on estava retingut. Sentia que havia de ser testimoni de l’esperança i de la veritat que havia trobat en el seu captiveri, i avui viu amb els cristians del nord d’Iraq i els refugiats sirians en aquells territoris.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, desembre 2019.  Els treballs per la pau, la gestió de conflictes, la defensa de la dignitat humana i la lluita contra les guerres tenen més d’un segle d’història institucional, si bé les mobilitzacions han anat en creixement en les últimes centúries. De fet, el segle XX, el que sovint es refereix com el segle més sanguinari de la història, va començar amb uns quants milers de pacifistes declarats, però va acabar amb uns quants milions d’activistes arreu del món. Aquest increment tan notable es deu a l’estudi, la reflexió, la reivindicació, la mobilització i la institucionalització dels treballs per la pau. És el cas de la degana de totes les organitzacions pacifistes: l’International Peace Bureau (IPB), que va sorgir el 1891 després del III Congrés Universal per la Pau celebrat a Roma.
Fredrik Bajer fou un dels principals fundadors, que establiren a Suïssa l’oficina central, que gestionava també la Unió Internacional de les Societats per la Pau. Inicialment, les tasques que duien a terme eren d’arbitratge internacional així com la culminació de tractats de pau bilaterals davant conflictes entre diferents països; alhora, va treballar per la creació d’una cort internacional de justícia així com d’un cos supranacional per cooperar i negociar entre estats en conflicte. Per l’impuls d’aquestes grans innovacions per a l’època, l’organització convocava congressos anuals per la pau, i editava publicacions sobre el moviment pacifista i la lluita contra el bel·licisme. Fruit d’aquesta intensa activitat en els seus primers 20 anys d’existència, l’IPB va ser guardonat el 1910 amb el Premi Nobel de la Pau “per la seva promoció de la Pau internacional”. Fou un reconeixement mundial que afavorí la seva difusió i influí en l’opinió pública sobre la preocupació dels temes de Pau. De fet, dedicà una part important dels seus esforços, davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, no només a lluitar per aturar-la sinó també per, un cop acabada, impulsar la Societat de Nacions, prèvia a l’Organització de les Nacions Unides, a la qual s’hi dedicà en acabar la Segona Guerra Mundial. Durant la Guerra Freda, seguí treballant intensament per la pau afrontant, especialment, els reptes de les armes nuclears. Actualment, aquesta ja centenària organització segueix dedicada incansablement a treballar per la pau i la fi de les guerres, acollint a organitzacions nacionals o internacionals que es dediquen als mateixos objectius, fomentant la cooperació internacional i mirant de coordinar els moviments per la pau d’arreu del món, especialment a Europa. El seu principal objectiu és “servir a la causa de la pau per la promoció de la cooperació internacional i la solució dels conflictes internacionals mitjançant una solució noviolenta”. Un repte ben actual per a una entitat centenària. Xavier Garí de Barbarà. Revista VALORS, octubre 2019.  Les primeres passes dels treballs per la pau a Catalunya provenen de l’època medieval i les va donar l’Abat Oliba, personatge molt notable de l’epoca, que va ser comte de Berga i de Ripoll, i abat de Ripoll i Cuixà, bisbe de Vic i fundador de l’Abadia de Montserrat. Al segle XI també va impulsar les Assemblees de Pau i Treva de Déu pels comtats i bisbats catalans, que es van estendre amb un destacat èxit fins el segle XIII i que figuren entre les iniciatives més importants per a pacificar el camp català. En aquella època, era habitual la violència que imposaven els senyors per dominar els camperols com a serfs, i controlar les terres amb la intenció tan antiga d’enriquir-se i guanyar més poder. La institució eclesiàstica, amb la cooperació del poder civil, reglamentava uns determinats períodes de pau i de treva entre uns i altres, que interrompien guerres privades, combats entre senyors i camperols, i reduïa notablement la violència generalitzada al camp català. L’abat Oliba participà en la primera Assemblea que tingué lloc a Toluges, al comtat del Rosselló, el 1027, en què participaren clergues, magnats i el poble fidel del bisbat d’Elna. Aquella Assemblea establí la pau i treva des de l’hora de nona dels dissabtes a la prima del dilluns. En aquest termini de temps, ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, ni els laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera. El concili de Narbona del 1054 confirmà els acords esmentats i en prengué de nous i imposà penalitats canòniques i civils als seus infractors. El comte Ramon Berenguer, l’arquebisbe de Narbona i els bisbes de Vic, Barcelona i Arles, dictaren un decret imposant la pau i treva a favor de la canònica de Barcelona, mentre que el 1064, una nova assemblea, amb presència de diversos bisbes i els magnats del Rosselló, Conflent i Vallespir, establí la pau i treva des de la posta de sol dels dimecres fins a l’alba dels dilluns, així com en determinades festivitats, sota pena d’esmenar el doble del dany comès, judici d’aigua freda i exili perpetu en cas de mort. El 1068 el concili de Girona, ratificà la pau i treva de Déu que s’havia d’observar des del diumenge després de Pasqua fins vuit dies després de Pentecosta, als bisbats de Girona, Barcelona i Vic. Entrat el segle XII, Berenguer Ramon II i el bisbe d’Elna, amb la participació dels comtes de Cerdanya i Conflent, aplicaren en els seus territoris la pau i treva. Amb el temps, molts d’aquests acords foren adoptats com una constitució més dels comtes en matèria legislativa i en l’administració de justícia, precedent fins i tot de les Corts Generals de Catalunya. Des del segle XIII, se celebraren cada vegada menys assemblees de pau i treva, malgrat que molts dels acords presos aleshores configuraren textos jurídics catalans i de la cúria de Barcelona, fins al punt que influiren en la redacció dels Usatges i anaren formant part de Constitucions i altres drets de la Catalunya Medieval.
 Henry D. Thoreau va ser un escriptor, poeta i pensador nordamericà, d’origen purità i tendència trascendentalista, considerat un dels creadors de la literatura estatunitenca. Va néixer a Concord, Massachusetts, el 1817, i va morir el 1862. La seva obra més coneguda dins la literatura nordamericana és “Walden, o la vida als boscos”, en què reflexiona brillantment entorn la vida senzilla i lluny de la tecnologia, en els boscos on habitava; tota una premonició davant dels temps que ens toca viure actualment. Però Thoreau és molt més conegut encara en els cercles pacifistes d’arreu per ser el pare de la teoria de la desobediència civil contemporània. Fou determinant en la influència que exercí sobre dos figures essencials del pacifisme i la noviolència: Leon Tolstoi i Mahatma Gandhi. De fet, els grans líders pacifistes del darrer segle, sempre han tingut en la lectura dels seus antecessors una important empremta que els ha marcat: Mandela llegia molt a King, King llegia molt a Gandhi, Gandhi llegia molt a Toltsoi, i Toltsoi llegia molt a Thoreau. Per tant, tots van acabar llegint Thoreau, però a qui llegia Henry Thoreau? El cert és que el filòsof i escriptor de Concord va ser la màxima influència de tots els citats perquè el més rellevant que va escriure, en termes sòcio-polítics, va ser la seva obra “Sobre la Desobediència Civil”, que es pot trobar gratuïtament en qualsevol portal d’internet sobre el tema. La sentència més paradigmàtica de Henry Thoreau és aquesta: “En un món injust, el lloc adient per a l’home just és la presó”. Thoreau considerava que davant la injustícia, si som lliures i no perseguits és perquè en som col·laboradors o bé la tolerem; si estiguéssim realment en contra d’ella –argumenta Thoreau-, hauríem d’estar desobeïnt les lleis que la mantenen i, per tant, hauríem de ser a la presó per desobeïr les lleis injustes. L’argument és ben lògic i clar. I a partir d’ell, elabora la seva teoria de la desobediència civil que van portar a terme dos grans líders socials i polítics del segle XX: el Mahatma Gandhi i Martin L. King. La noviolència té pocs pilars fonamentals, però un d’ells és clarament el de la desobediència civil. Els poderosos, quan en fan mal ús del seu poder, només el poden perdre si no compten amb la obediència de molts. I certament, la Història de la Humanitat ha progressat i avançat per tres grans vies: la de la guerra, la de la revolució i la de la desobediència. La primera és clarament violenta; la segona, sovint ha derivat en violència; i la tercera és essencialment noviolenta. És evident que el gran pare del pacifisme contemporani i de la noviolència actual és Henry D. Thoreau, del qual Gandhi i King van ser dos grans artífex de la seva posada en pràctica, però l’ideòleg i l’ànima de la teoria dels grans canvis al món, que pretén acabar amb la violència sense utilitzar-la, és sens dubte Thoreau.
Xavier Garí de Barbarà. Revista VALORS, setembre 2019.  A casa nostra, la lluita pacifista pren moltes i diverses formes, tant històricament com avui dia. La gent d’Església, i en especial capellans i religiosos i religioses, han près i segueixen prenent compromisos per la Pau, i es posicionen en lluites del poble en les què l’Església no pot restar al marge. Tampoc és un seguiment massiu, però cert és que molts cristians de base s’hi comprometen de valent. No tots són laics, i a vegades n’hi ha capellans, i no pas pocs com en aquest cas. Aquesta és una història que no s’ha de perdre i avui cal rescatar, d’una colla de preveres que a finals del Franquisme i en les Terres de l’Ebre, van decidir implicar-se amb determinació en la defensa d’un territori que volien desnuclearitzat. Cercaven un model energètic que fos autosuficient i no tan depenent de l’urani, el gas o el petroli, mirant de contribuir a fer un país d’una altra manera de com s’havia dut a terme en les últimes 4 dècades. És just i digne avui recordar els noms de grans capellans, per la gran responsabilitat d’assumir una lluita gens fàcil al costat del seu poble: Mn. Miquel Redorat, d’Ascó, Mn. Joan Masip, del Priorat, Mn. Josep M. Sáenz, de Miravet, Mn. Joan Rebull, de Móra d’Ebre i l’Ametlla de Mar, Mn. Cristòfol Suñé de Benifallet i la Sènia, o Mn. Josep Gonell, de Tortosa. Diu el periodista i escriptor, Xavier Garcia, que ha documentat i salvat la història de la lluita antinuclear de les Terres de l’Ebre, que “cal pensar que a Ascó tot va començar amb un sastre, un capellà i un erudit local; tots ells activats, informats i previnguts (…) van posar-se a disposició de la senzilla però contundent gent d'Ascó”. Amb els anys, a Ascó se li afegí Vandellós, i també altres poblacions que es veurien col·lateralment afectades en tota l’estratègia empresarial, financera i governamental per les centrals nuclears. Amb el temps, aquella lluita derivà en la creació del Comitè Antinuclear de Catalunya i una estructuració més forta entre pacifisme i ecologisme local. A més, el què succeí en aquell territori va ser una mena de “guerra freda local” on s’hi va valdre de tot per part de les hidroelèctriques, les nuclears i els poders fàctics que n’hi depenien o en tenien interessos: falsedats, corrupteles, manipulacions i una guerra bruta sorprenent, van ser alguns dels mitjans per abatre un moviment social que comptà amb un nombre especialment significatiu de capellans, donant-los suport i força. Algunes lluites, com mantenir-se en peu com a moviment social, les guanyaren; d’altres, les perderen, però els capellans citats i part de la seva feligresia estigueren al costat del seu poble assumint les derrotes i mantenint la dignitat. Tots ells ordenats, van assumir aquelles lluites com una part més del seu servei pastoral al país i a la seva gent. Un exemple de vida, de ministeri i d’Església, valent i coratjós, que no van perdre mai, i cal avui no oblidar.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, febrer 2019.  Des d’adolescent llegia la revista “La Ruta del Quetzal”, amb articles, textos i entrevistes de molts testimonis cristians compromesos amb Amèrica Llatina, la seva Església i la seva gent. Allà vaig descobrir la poesia d’en Pere, la primera que em va fer vibrar a la meva vida, i aquelles lectures no em deixaven indiferent; tot al contrari: em convidaven a somniar amb una vida de missioner a l’Amèrica Llatina, que no fou mai com jo esperava.
Arribat el moment, vaig trucar a la Prelatura de Sâo Félix do Araguaia, i també vaig escriure al Bisbe Pere, per convidar-lo a Catalunya, on treballava en una escola dels Germans Maristes i buscava que el seu testimoni alenés la fe d’aquells joves, i encomanés la seva solidaritat. Casaldàliga respongué aviat:
I així va ser; sense pensar-ho dues vegades vaig anar-hi. Era l’11 de juliole de 2001 que arribava a Rio do Janeiro i, al cap d’uns dies, en avioneta, aterrava a Mato Grosso, al sud de l’Amazònia. La casa de Dom Pedro era arquitectònicament igual als edificis de la resta de Sâo Félix, sense distintius externs de cap mena i, per tant, difícilment identificable, la qual cosa el feia viure perfectament integrat (inculturat) amb l’entorn, com era ell. Tenia la casa que els altres podien tenir, ni més ni menys; talment passava amb la Catedral, que mai li deien així, i que externament era un edifici com el magatzem de fruites del costat, al bellmig d’aquell carrer principal batut per terra fina i vermella. Li deien l’Església del poble i l’interior era lluminós, auster però impactava el retaule de la resurrecció, fet per Maximino Cerezo Barredo, el claretià brasiler i artista. Amb el Bisbe Pere vaig tenir vàries trobades en el temps que vaig ser-hi a la Prelatura. Totes elles innoblidables. Sovint començaven després de les eucaristies del matí, a la capella de casa seva, on en Pere presidia la missa amb naturalitat i un recolliment que impressionava; quan compartia pregària era com fer present tot el món que duia al seu cor, i que passava sovint per la gent propera de la Prelatura, les lluites locals o les notícies globals… En les nostres converses privades parlàvem de l’Església, de Brasil, de la fe en aquelles contrades, de la vida a la selva, dels missioners perduts en comunitats indígenes. Tot bullia de vivència i compromís, d’espiritualitat profunda, d’amor a Déu. Cap al final de la meva estada, recordo que li vaig preguntar, com suplicant, si vindria per Catalunya. M’agafà per l’espatlla mentre caminàvem i em respongué somrient i delicat, amb un fragment dels seus poemes: “Amic, les meves causes valen més que la meva vida. Aquí sempre podreu venir tots els catalans, però si marxo d’aquesta terra no podré estar amb tota aquesta gent. Entregar-se vol dir totalment. El meu lloc ja és aquí. He arrelat aquí, i aquí m’han convertit. Quan torneu, parleu del que heu vist aquí i serà com si jo hi anés també; i quan vulgueu, torneu que sempre us esperaré amb els braços ben oberts. I no ho oblideu: les causes valen més que la vida.” Ens vam abraçar, em va beneïr, vaig voler besar-li la mà però no em deixava; jo em sabia davant d’un home de Déu. L’endemà agafava vol cap a Rio do Janeiro i, als pocs dies, retornava a Barcelona. En fa més de 15 anys d’això, però encara em mira la seva mirada, em parlen els seus gestos, em ressona la seva veu a cau d’orella, en aquells matins i vespres a la seva capella, on parlàvem, compartíem, somniàvem, i em confessava; i ell alenava la meva fe. “No tornaré a Catalunya…”, em repetia, però sento com si hagués tornat amb mi, d’allà estant. Al final, tant és on ets sinó com ets allà on siguis. Xavier Garí de Barbarà, "Foc Nou", Gener 2018.  Hi ha experiències de vida que són úniques al món, que només conèixer el principi ja són colpidores i sorprenents, i en arribar al final esdevenen tan increïbles que semblen impossible. Aquesta és la història de Teresa, una dona de 22 anys que fa un temps, a Colòmbia, va patir l’experiència més colpidora de la seva vida: l’enorme dolor de perdre el seu únic fill de 3 anys, per una acció crimilar. Una nit, en un fosc carrer del seu poble, un desconegut que pressumptament la pretenia, va disparar dos trets al seu fill i el va matar a l’instant. L’assassí fou capturat i portat a judici, i al poc temps fou condemnat a 18 anys de presó.
Teresa se sumí en una profunda depressió, i descobrí que el que l’atormentava era no saber qui era aquella bèstia capaç de provocar-li una tan profunda desfeta personal. Fou així com tramà un pla: volia anar d’incògnit a la presó per fer-se passar per voluntaria, i conèixer en persona aquell assassí. Durant mesos s’anà endinsant en la vida de la presó, impulsant tallers ocupacionals i buscant la proximitat amb els presos. Passat un bon temps, se sentí preparada per a participar en sessions de grup, en les què escoltar i compartir la vida dels condemnats, i el què els havia portat fins allà. Fou aleshores quan, inevitablement, coincidí amb l’assassí en una de les dinàmiques previstes. Durant les sessions de grup, Teresa escoltà per primera vegada el seu nom, Antonio, i conegué impressionada que aquell pres ja havia estat sentenciat de ben petit, perquè havia estat un nen violat pel seu mateix pare, abandonat després per la seva mare als avis ja grans i, finalment, deixat perdre pels carrers de la ciutat, passant anys de por i penúries, patint tota mena de maltractaments i abusos, de fam i de fred. Teresa quedava tan commocionada i conmoguda per la tragèdia vital de l’Antonio, que volgué seguir visitant-lo, però sense descobrir-se. Les circumstància portaren a l’Antonio a iniciar un procés de recuperació personal a fons, i la Teresa portà a terme un decidit procés de dol, per assumir la pèrdua del seu fill. S’anaren coneixent però cap dels dos percebia encara que el dolor de l’un eixugava les llàgrimes de l’altre. Amb el temps, l’Antonio tenia una altra mirada, i la Teresa tenia un altre alè. La proximitat i l’ajut mutu, tan terapèutic per als dos, els va refer talment que els va acabar enamorant. Amb els anys, l’Antonio complí la condemna que li pertocava i portà a terme la seva pròpia rehabilitació fins a sortir de la presó; la Teresa entomà un admirable procés de reconciliació personal que els portà, a tots dos, a una opció vital impossible i inesperada. Avui, l’Antonio i la Teresa estan casats i tenen tres fills junts. Són la prova que de la mort i la destrucció pot fer brollar vida i esperança. Més informació a: http://fundacionparalareconciliacion.org/ Xavier Garí de Barbarà, Revista VALORS, Gener 2018.
Vaig conèixer a en Pau Vidal l’any 2002, quan estava al Noviciat dels Jesuïtes a punt de fer els seus Primers Vots. Ja marcava un estil, una mirada profunda, una recerca a fons, fins i tot un caminar diferent; al mateix temps era un jove ben natural i espontani, moderat en les formes, auster en les maneres i lliure davant les coses. Ja era una persona d’una vitalitat interior que surava per tot arreu, i alhora un noi alegre que encomanava sempre el seu somriure i la seva opció esperançada davant la vida, la gent i el món. La seva manera de pregar ja em captivava aleshores per la seva intensitat i recolliment a la Capella del Noviciat; la seva vivència de l’eucaristia era sòbria i discreta, però profunda alhora. En Pau Vidal avui és tant o més que tot el que era fa 15 anys, quan el vaig conèixer, i he de dir que no l’he tornat a oblidar mai. Els seus antencedents no provenien d’un ambient jesuític estrictament ni tampoc d’un ambient cristià explícit, tot i implicar-se en grups d’esplai o voluntariat i d’excursionisme. No obstant, en Pau va anar descobrint com l’Esperit de Déu el portava, i també va anar copsant com ell es deixava portar. Una experiència fundant es va donar quan feu estada de cooperació a l’Àfrica: el va portar a plantejar-se la vida sota un altre prisma que l’anà decidint per l’opció de la vida religiosa, com a vida donada i compartida sense condicionants. Tornaria a l’Àfrica d’aquella experiència tan vital, algunes vegades anteriorment, durant i després de la seva formació jesuítica, fins a ser destinat fa uns 5 anys al Servei Jesuïta a Refugiats, primer a Kenya i després a Sudan del Sud, on ara hi segueix amb un altre company jesuïta de semblant tarannà, que admiro i aprecio talment com a en Pau: l’Àlvar Sànchez, de Lleida. Entre tot el citat d’en Pau, avui i aquí volia transmetre quina és realment l’actitud de fons que fa uns anys el portà a caminar descalç, completament descalç, sense sabates ni tan sols sandàlies com duia abans, i menys mitjons. Ell camina sense cap protecció en una de les parts del cos més vulnerables i tan important alhora: els peus. Tant si plou com si neva, si trona o fa un sol radiant, o tot el contrari, en Pau sempre camina amb els peus nus. De fet, el recordo el dia de la seva ordenació sacerdotal i ja hi anava descalç: els peus, com les mans també nues, posaven en comunicació i en coherència ambdues extremitats. Donava la inequívoca imatge de ser un home íntegre, com aquells que ritmen el cor i el cap per a viure una vida profunda, d’opcions i compromisos que volen ser per a tothom, per tot arreu i per sempre. Mans buides, peus nus, cor obert, mirada intensa: Déu al fons i l’altre al centre, talment com el Jesús que el va enamorar i no l’ha deixat més. En Pau manifesta que tot sorgí d’aquesta crida personal important, que el portà a viure desprotegit, però alhora més lligat a la terra que trepitgem i d’on venim. Per a ell és un petit-gran recordatori del que també Moisès, quan pujà a la muntanya, sentí que se li va dir: “descalçat, que això és lloc sagrat”. En Pau sent la crida de la consagració de vida, del sagrat que és l’altre i de la sacralitat del lloc on és. Copsar a cada moment les passes descalces i desprotegides, no només el porten a continuar en camí, sinó que a més és una invitació permanent a viure el lema ignasià de ser “contemplatius en l’acció”. El jesuïta descalç em sorprèn i em captiva, l’admiro i m’encomana, no el puc oblidar, i no sé ben bé perquè. Que no ho sàpiga desxifrar potser és el que ho converteix en Misteri, i heus aquí que en Pau no ho deu saber però, de Maban estant, segueix encomanant i interpel·lant a molts a seguir buscant, en els propis misteris vitals, una resposta descalça, nua i desprotegida, plena de dignitat. Talment com el seu caminar. Xavier Garí de Barbarà, Revista "Foc Nou", Desembre 2017.
 Diuen que un dels tresors més ben amagats de l’Església Catòlica no es troba en els Museus Vaticans, sinó en una part important de la seva doctrina: l’anomenada Doctrina Social de l’Església. Dins d’aquesta, hi ha un camp menys conegut i més específic, que marca moltes de les decisions, accions i missions de l’Església: és l’ingent treball, des de fa dècades, de l’anomenat “Magisteri Catòlic de la Pau”.
Enguany es compleixen els 50 anys d’una gran encíclica: la “Populorum Progressio” (1967), del Papa Pau VI, que dedicava bona part del seu contingut als valors de la pau. No fou pas l’únic exemple de Magisteri de la Pau, ja que el mateix Papa Montini inaugurava després del Concili les Jornades Mundials de la Pau el primer dia de cada any, amb el discurs papal que les acompanyava en cada edició, i també impulsà el Consell Pontifici de Justícia i Pau que sorgí de les conclusions conciliars, arrelat avui en moltes diòcesis d’arreu del món. El mateix Concili Vaticà II donà lloc a documents conciliars de gran importància, com la “Gaudium et Spes” (1965), que posicionava l’Església explícitament en favor de la pau, la justícia i la defensa de la dignitat humana. Prèviament a Pau VI, l’encíclica “Pacem in Terris” (1963), del seu antecessor Joan XXIII, ja havia obert el camí als valors cristians de la pau en una època central del segle XX: la de la Guerra Freda i el risc nuclear més alt. El Papa Roncalli també havia publicat amb anterioritat una altra encíclica, en què afrontava obertament la qüestió social i de la pobresa al món, tan relacionades amb la justícia i la pau; era la “Mater et Magistra” (1961). Joan XXIII no fou tampoc el primer pontífex en tractar la pau en una encíclica: Benet XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, publicà l’encíclica “Pacem Dei Munus” (1920), just després d’aquella Gran Guerra. El Papa es posicionava contra aquell conflicte bèl·lic tan brutal, i parlava directament sobre la convivència social que s’havia de recuperar després de la guerra; fins i tot, Benet XV ideà un sistema d’arbitratge únic, que buscava la reconciliació amb Alemanya. Durant els acords de pau es posicionà en contra de les Reparacions de Guerra que creia que humiliarien Alemanya i, efectivament, donaren lloc a la seva reacció més ferotge amb el Nazisme, l’Holocaust i la Segona Guerra. El Cardenal alemany Ratzinger, en ser escollit Papa el 2005, s’hi referí públicament a aquell pontífex: “He volgut anomenar-me Benet per vincular-me idealment al venerat Pontífex Benet XV, que guià l’Església en un període agitat a causa de la Primera Guerra Mundial.” L’actual Papa emèrit, que no oblidava el paper d’un antecessor seu per a recuperar Alemanya d’una gran guerra, centrava el seu pontificat, a inicis del segle XXI, en la defensa de la pau davant un món abocat a la guerra global. Prèviament a Benet XV, com també a Benet XVI, hi hagué dos altres pontificats molt destacats. D’una banda, Lleó XIII publicà l’encíclica “Rerum Novarum” (1891), la primera sobre justícia social i les reivindicacions dels obrers, tot marcant una línea essencial de la Doctrina Social de l’Església. Per la seva banda, un altre gran Papa, Joan Pau II, fou fonamental en els treballs per la pau: a més de publicar fins a 14 encícliques, pronuncià multitud de discursos impactants, demostrà un gran carisma i una gran capacitat comunicativa; però el més important fou, a banda de contribuir a la caiguda del Mur de Berlín, la seva opció frontal i ferma contra totes les guerres com les del Pròxim Orient, els genocidis, el terrorisme i altres crims contra la humanitat. De l’actual Papa Francesc és ben coneguda la seva darrera encíclica “Laudato Sì” (2015), vinculada a l’ecologia i la protecció de la creació, el que molts consideren “el nou nom de la pau”. Inspirat en Sant Francesc d’Assís, de qui pren el seu nom en una opció clara pels pobres, és per tots conegut el carisma pacifista del franciscanisme dins de l’Església, que el Papa Francesc també ha fet seu visitant presons, acollint refugiats al Vaticà després de visitar Lampedusa o viatjant recentment a Colòmbia per segellar una pau fràgil que l’Església pot enfortir. Xavier Garí de Barbarà, "Foc Nou", Setembre-Octubre 2017.
S’han conegut molts bisbes a l’Església que han estat autèntics servidors del seu poble, de la seva gent i fins i tot del seu país. Però no sempre les notícies parlen –o gairebé mai- de com aquest servei pot arribar a situacions tan extremes com la d’aquesta història encara actual, que voldria difondre en aquest article d’avui, si bé no pocs bisbes al món estan o han estat amenaçats de mort, han viscut la presó i la persecució, i han demostrat reiteradament prioritzar estar al costat del seu poble que no pas preocupar-se per la seva carrera eclesial.
El bisbe catòlic de Bangassou (República Centreafricana), d’orígen andalús i de nom Juan José Aguirre, des del mes d’abril-maig passat està acompanyant tot el seu poble en un dels conflictes més preocupants i difícils de l’interior d’Àfrica. A República Centreafricana es viu el flagell del terrorisme, i no només de l’islamista, també faccions de milicians majoritàriament animistes, atemoritzen a barris sencers de musulmans assassinant-los sense cap mirament. En les últimes setmanes s’han amagat a la mesquita del barri islàmic de Tokoyo, milers de musulmans que fugen del pànic de les bandes antibalaka. En una de les incursions d’aquestes milícies, el bisbe Aguirre va presenciar al menys 40 morts i més de cent ferits. Els rebels estaven composats per més de 1500 milicians que tenien ordres i la cega obsessió de matar tot musulmà que trobessin “pel sol fet de ser-ho”. El bisbe Aguirre afirmava amb indignació i impotència “que els mataven com a conills”, i decidí aleshores, juntament amb dos missioners més, col·locar-se davant la mesquita tot protegint els musulmans de l’interior fent d’escuts humans. Malgrat el risc assumit pel bisbe Aguirre i els seus col·laboradors, no van poder evitar noves matances de franctiradors que rodejaven la mesquita; el bisbe i els missioners cridaven enèrgicament que deixessin de disparar contra infants, dones i ancians. De fet, va sortir en un moment donat l’imam de la mesquita, per fer front a l’atac, i fou fulminat d’un tret al pit per un dels milicians, sense poder evitar-ho el bisbe Aguirre, que presencià aleshores la matança de 80 persones. Si bé la zona estava intentant ser defensada per soldats portuguesos de l’ONU, els atacs no s’aturaven i les milícies seguíen rodejant la mesquita tot posant en el punt de mira els musulmans de la zona que allà hi anaven o es refugiaven. Malgrat l’alta tensió, el bisbe Aguirre va continuar fent d’escut humà davant la mesquita, i a més va aconseguir evacuar a més de 1000 musulmans en camions per allotjar-los en el Seminari de la diòcesi i a la Catedral, on foren acollits i salvaguardats. Els reforços enviats per la missió de l’ONU van facilitar les evacuacions fins al punt que la casa del bisbe també fos lloc de refugi. El prelat Aguirre, amb la col·laboració del Cardenal Nzapalainga, inicià, a més, negociacions amb la milícia antibalaka perquè aturés les hostilitats, i desistís d’expulsar els musulmans de la zona. Mentrestant, el bisbe catòlic Aguirre segueix defensant i protegint els musulmans de la seva diòcesi en un alt servei com a prevere i bisbe, denunciant que molts han mort però tots han perdut o els han robat les seves pertinences i les seves propietats i estalvis, en una altra forma de forçar, per part de les milícies, la seva expulsió. L’Església catòlica, però, segueix al costat dels musulmans a República Centreafricana, com en tantes altres missions catòliques del continent. El bisbe Aguirre es referma per boca del seu germà: “No serà l’última vegada que senti el desig d’interposar-me entre les armes i les persones vulnerables; no pot restar de braços creuats”. Si bisbe vol dir “servidor”, catòlic vol dir “universal”; Aguirre fa honor a aquesta denominació de ‘bisbe catòlic’, perquè és servidor universal, de tothom. Xavier Garí de Barbarà, "Foc Nou", Juliol-Agost 2017.  L’Església (o les Esglésies) cristiana sempre ha estat perseguida. En els primers segles el cristianisme minoritari, però en creixement, era liure, pacífic i es deixava alenar per l’Esperit. Amb la institucionalització del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, s’aigualiren aquestes tres grans virtuts eclesials dels primers cristians perseguits. En el fons, la oficialització de l’Església no va ser tant un èxit dels cristians com potser més aviat una certa victòria dels romans, car el cristianisme acceptava, en certa mesura, ser romanitzat i això era incompatible amb aquelles virtuts d’una Església perseguida.
Malgrat tot, l’Església ha estat perseguida sempre d’una manera o altra, i aquesta deu ser una de les condicions que l’han fet pedurar durant segles. A vegades, les persecucions venien de dins la mateixa comunitat de creients o dels germans de congregació, de diòcesi, de confessió. És sabut, per exemple, que Sant Francesc d’Assís, Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Creu van ser sants perseguits tant per una certa Església com per determinats estaments i persones de fe, i no només pel món. En el món d’avui l’actualitat es mostra molt convulsa, a causa de les creixents desigualtats, que provoquen realitats extremes i situacions tràgiques. Però una que ha escandalitzat i garratibat a molts cristians de tot arreu, és la persecució dels també cristians del Pròxim Orient o zones d’influència. L’alt dramatisme i l’acarnissament amb el què el terrorisme islamista radical tortura i executa a cristians, en les condicions més cruels, ha arribat a nivells que no es recordaven des de feia força temps. Han cremat a estudiants universitaris cristians; han disparat a boca de canó a molts infants, adults i ancians que no amagaven la seva fe en Jesús; han profanat tombes cristianes, han esfondrat esglésies i han buidat sagraris; han tallat el coll impunement a molts cristians pel sol fet de ser-ho, sense haver fet cap mal a ningú, vivint amb respecte la fe islàmica dels seus veïns i conciutadans. Enmig d’aquesta tragèdia que sembla imparable, apareix Ajuda a l’Església Necessitada (AEN). És una entitat que nasqué el 1947 de la mà d’un religiós holandès, P. Wrenfried van Straaten, tot just després de la II Guerra Mundial, per a oferir reconciliació entre cristians d’un i altre bàndol, reconstruir esglésies i donar ajuts bàsics als desplaçats i víctimes de la guerra. La ingent tasca pastoral i solidària que AEN ha acabat desenvolupant arreu del món, pacifica comunitats, atén a creients i dóna servei religiós als cristians de zones en conflicte. Des d’aleshores i fins avui, Ajuda a l’Església Necessitada és un exemple de pau, de reconciliació, de noviolència i de perdó. És una iniciativa solidària de cristians que ajuden a cristians, contribuïnt decididament en els territoris afectats on actuen, i acompanyant la fe dels creients que viuen perseguits, talment com els primers cristians. Xavier Garí de Barbarà, Revista Foc Nou, Gener 2017.  Joan XXIII i Francesc I són dos papes de l’Esglesia catòlica escollits en un termini de 55 anys de diferència, i que guarden moltes i curioses similituds entre ells, en especial, l’agosarada defensa de la pau al món, reconegut unànimement. Tots dos marquen un estil particular però molt semblant. Amb una clara espontaneïtat, amb una gran llibertat i amb una ferma determinació, s’obren i s’impulsen cap a tres grans reptes claus dels seus temps: reformar l’Església, revitalitzar el Poble de Déu i influir en un món canviant i complex en el què impacten i volen deixar-hi l’estel·la de l’Evangeli.
Tots dos papes comencen per la reforma eclesial, la qual cosa els atorga una creixent autoritat pública. Joan XXIII fou atrevit i inesperat alhora, tot convocant el Concili Vaticà II, però Francesc està dedicant moltes energies al laboriós –i sovint discret- treball de reestructuració de la Cúria vaticana, que potser al final evolucionarà cap a una tendència refundacional. Pel que fa a la revitalització de la vida espiritual dels fidels, el sentit pastoral dels respectius magisteris va fer que el Papa Bo obrís les finestres a la frescor del món, tot oferint una mirada esperançada, molt més positiva i somrient de la fe, i una vivència cristiana més autèntica i senzilla. Francesc, per la seva banda, és conegut com el Papa dels Pobres, però també s’hi dedica als malalts, als infants i als col·lectius més desfavorits com ara els presos, pels que sempre té un espai, una escolta i una paraula; a més, els seus discursos i homilies són tan propers que no deixen mai indiferent a ningú. La proximitat d’ambdós al patiment humà els ha dotat d’una gran humanitat, que ha desenvolupat en ells un alt magnetisme tot configurant-los en pastors autoritzats i referents mundials. En relació a l’actualitat del món, tots dos mostren una obertura i sensibilitat envers la pau i la justícia amb molt ressò públic. Roncalli feu una encesa defensa de la pau en plena Guerra Freda, mediant inclús en la crisi dels míssils de Cuba (i publicà l’encíclica Pacem in Terris). Bergoglio, per la seva banda, se centra més en la “pau verda”, la del medi ambient (amb l’encíclica Laudato Sì, en plena lluita pel canvi climàtic), però també s’ha mostrat un incansable defensor de la pau al món en especial des del punt de vista de les víctimes en plena guerra al Pròxim Orient (Siria o Palestina), denunciant el genocidi armeni, solidaritzant-se amb totes les víctimes del terrorisme a Europa i del procés de pau colombià, o bé treballant per intensificar el diàleg interreligiós, generar avenços importants en l’ecumenisme i contribuint a la concòrdia entre els pobles. Mons. Loris Capovilla, secretari personal, amic i confident de Joan XXIII, ja va afirmar, només a tres mesos d’accedir Francesc al pontificat, que “les similituds entre Francesc i el seu predecessor Joan XXIII són tan nombroses que ja he dit en vàries ocasions que el Papa Joan ha tornat!”. Xavier Garí de Barbarà, Revista Foc Nou, Desembre 2016.  Desde siempre el ser humano se ha cuestionado sobre la paz en el mundo. Probablemente, en los últimos años ha sido más recurrente porque la actualidad política mundial es cada vez más imprevisible y estremecedora. ¿Podemos dar hoy una respuesta clara a esta pregunta: es o no posible un mundo en paz?
Suele sentenciarse que la Historia de la humanidad es la historia de un cúmulo de violencias sucesivas, convertidas en batallas y guerras sanguinarias, lideradas por dictadores y tiranos que han convertido al ser humano en una especie de depredador insaciable. Pero se ignora una parte muy importante y mayoritaria de la Historia, que es la que ha trabado una larga trayectoria pacífica y pacifista, que lleva milenios desarrollándose discreta y a veces silenciosamente. Es vedad que el mundo de inicios del siglo XXI, se caracteriza por una geopolítica compleja, donde la globalización coexiste con las graves desigualdades sociales y económicas. Al mismo, esta situación propicia un crecimiento de la intolerancia, de los extremismos políticos, de los conflictos y, sobre todo, de la violencia. Sin embargo, existe la percepción histórica y actual, de que la cultura de la violencia somete a toda la humanidad sin remedio aparente alguno. Hay que reconocer que ésta es una trabajada percepción, notablemente extendida por diferentes canales. En ocasiones es por razones sociales, como la importante influencia de los medios de comunicación, que realizan una excesiva televisación de la violencia, a la que contribuye la vanalización de la misma por otros recursos como el cine o los videojuegos. También lo es por razones económicas o políticas, como la agresiva defensa que ejercen los lobbies de la influyente industria del armamento sobre los gobiernos y determinadas corrientes de opinión pública. Finalmente, también existen razones psicológicas, como es el pesimismo social dominante y el temor generalizado basado en análisis superficiales de la realidad, que tienden a confirmar que el mundo va a peor sin alternativas, y que sólo la violencia es definitivamente efectiva. A pesar de todo, la Historia de la humanidad demuestra testarudamente, de época en época, que su trayectoria es de progreso incontestable, a pesar de innegables retrocesos temporales. Lo evidente y probado es que las generaciones han mejorado sus niveles de vida y su bienestar siglo a siglo, y que el mundo ha desarrollado instituciones mundiales para la concordia y la paz, ha impulsado una legislación internacional en defensa de los derechos humanos que persigue los crímenes contra la humanidad, y aunque el hambre –por ejemplo- es sin duda el genocidio de nuestra época, se combate como nunca antes contra él. El terrorismo islamista es también una grave lacra, pero se olvida a menudo que en la misma región surgieron las “Primaveras Árabes” que maravillaron al mundo. Las armas de destrucción masiva son un severo peligro para el futuro de la humanidad, pero no se recuerda suficientemente que los mayores avances en desarme se efectuaron durante la Guerra Fría, y que las armas biológicas, las minas antipersona o las bombas de dispersión fueron prohibidas por acuerdos internacionales, que impulsaron incesantemente organizaciones pacifistas del mundo entero. Hoy mismo, es de rabiosa actualidad el acuerdo que Naciones Unidas está encauzando para prohibir el armamento nuclear en pocos años. Otros ejemplos del avance en materia de Cultura de Paz son la inversión en educación para la paz en muchos centros educativos, la creciente sensibilización social sobre la noviolencia, la difusión y promoción de los derechos humanos, la adhesión de muchos ciudadanos y colectivos a las ONG, los crecientes recursos sobre mediación y resolución de conflictos, o la proliferación de estudios universitarios sobre la Paz, el Desarrollo, la Cooperación, los Derechos Humanos o las Relaciones Internacionales, en numerosas universidades del mundo, por sólo citar algunos ejemplos más. ¿Es, por tanto, posible un “mundo en paz”? No lo podrá ser si se pretende definir esta situación como un estado estable y estanco del mundo, porque la humanidad es dinámica en sí misma, y en la vida de las personas no existen tampoco estados permanentes e inmutables. Pero si un “mundo en paz” es la lucha colectiva, la concienciación personal, el esfuerzo de muchos y la perseverancia de tantos, la Paz -taciturna y tenaz-, está ya conquistando el mundo desde hace milenios. La sabiduría del viejo proverbio africano es concluyente: “más ruidoso es un sólo árbol cayendo que un bosque entero creciendo”. Xavier Garí de Barbarà, Revista El Ciervo. Diciembre 2016.  En un món convuls, on les desigualtats no minven i més aviat semblen augmentar, i en el qual existeix la generalitzada sensació de que hi ha una explosió de la violència, especialment d'arrel religiosa, la humanitat es fa una pregunta doble: quan tindrem la pau, i quin paper els pertoca a les religions que avui es veuen afectades per la onada terrorista i bèl·lica? La resposta és múltiple i complexa, i no pot recaure només en les tradicions religioses. No obstant, les religions no poden evitar el repte i excusar-se davant la responsabilitat col·lectiva del nostre món. No poden fer-ho sobretot per la seva vocació profètica i la tradició de saviesa de totes elles, però també per la vocació d’autoritat moral mundial a la què estan cridades.
Per començar, el teòleg catòlic Hans Küng ja va anticipar-se, encertadament, a la resposta amb una aproximació molt clara i diàfana: "no hi haurà pau al món mentre no hi hagi pau entre les religions", i afegia que aquestes trobaran la pau quan dialoguin entre elles. Küng sentencia una doble certesa i reconeix un protagonisme fonamental per a les religions. En definitiva, cal que s’adonin que tenen davant un repte obligadament compartit, que les ha de conduir cap a la unitat en la diversitat, que les dotarà d'una força i, sobretot, d’una autoritat mundial incontestable, que ara no tenen. Per aconseguir-ho, cal anar als orígens i al fons de la gran riquesa de cadascuna de les tradicions espirituals i religioses del món, que aparegueren abans que totes les guerres, abans que els Estats i abans que la mateixa democràcia que avui no s’ensurt per pacificar el món. Potser la revolució pendent de la humanitat és la de les religions? El que és ben cert és que són part imprescindible de l'alternativa per avançar cap a un món més fratern i en pau. Però, com fer-ho? quines fases caldria anar superant? quins reptes i quines dificultats cal afrontar? La primera fase és, clarament, intra-religiosa. Com afirma Küng, la pau al món cal treballar-la primerament des de les religions, perquè aquestes tenen un paper privilegiat davant de valors de fons com la pau. A més, la veritat a la què s'aboquen les tradicions religioses, i pregonen als milions de fidels des de fa mil·lenis, aporta una saviesa única a tota la humanitat que influeix en el seu destí. En conseqüència, convé que les religions es reconeguin seriosament en aquest paper. És necessari que totes elles, cadascuna al seu ritme i en el moment adient, facin un exercici de diàleg intern en profunditat, que els portarà temps i debats en profunditat. Hi han de ser convocats els seus líders, els estudiosos, les comunitats i sectors o sensibilitats dins la institució (si en disposen), o dels col·lectius o comunitats de creients que formin la pròpia tradició religiosa o espiritualitat. En aquest procés intern juga un paper clau la meditació i la pregària com a bases de bona part d'aquesta introspecció sincera i honesta, que els porti a la veritat profunda de cada religió per després trobar-se, entre totes, en l'etapa de confluència interreligiosa. En aquest diàleg intern, cada tradició religiosa ha de saber anar a les fonts, sanejar el discurs i la doctrina, renovar el sentit dels ritus i celebracions pròpies i actualitzar el sentit dels dogmes, dels seus principis i dels manaments i normes. És un treball que ha de tenir com a objectiu la voluntat de desfer-se de totes aquelles pells de ceba que s'han pogut anar afegint durant segles, tot desdibuixat la veritat fonamental de cada tradició. Implica que cada religió ha de ser franca amb ella mateixa i tenir el coratge de la veritat per tal de saber mirar enrere. D’aquesta mirada retrospectiva, ha de treure tot allò que ha estat un excés o una infidelitat en relació a la saviesa de la pròpia tradició. Ha de trobar la manera de rectificar públicament, demanar- ne perdó si s'escau, aprendre de les equivocacions passades, rebutjar els abusos i la violència exercides, i recuperar de nou la veritat transcendental. Això permet a cada religió tornar al present amb dignitat i credibilitat i, sobretot, afrontar el futur amb condicions de trobar-se interreligiosament, a mesura que totes les religions hagin avançat en un procés semblant. La segona fase és, necessàriament, inter-religiosa. Un cop les diferents religions s’han anat purificant i actualitzant, toca la multirretrobada fraterna. El teòleg suís insisteix que és mitjançant el diàleg entre totes les religions que serà possible encetar un nou temps de pau duradora i profunda, si ho fan plegades. Aquest diàleg indispensable entre les religions ja ha estat encetat des de fa molt de temps, encara que afectant més aviat a determinats sectors de cada tradició i no a la globalitat. Alguns exemples són prova d’un treball seriós i d’una determinació per part dels seus impulsors, que és molt esperançador: el Parlament de les Religions del Món, nascut a Chicago el 1873, va donar les primeres passes a finals del segle XIX; les cimeres o trobades mundials que les Nacions Unides ja han organitzat sobre Religions i Pau han convocat a líders espirituals i religiosos d'arreu del món; i la mateixa Iniciativa de les Religions Unides, fundada més recentment, ja ha experimentat una important expansió en membres i països en la última dècada. Tot sembla encaminant-se per a fer confluir les religions i espiritualitats del món en un diàleg sincer, intens, fratern i permanent a nivell global, que no és pas fàcil però sí tan necessari. Les religions han d’anar assumint, en aquesta fase, una última gran troballa: que les veritats de les diferents tradicions beuen d’una sola mateixa Veritat, que és compartida. I aquesta condició, lluny d’enfrontar-les com ha estat durant segles, les ha d’agermanar definitivament superant el passat de desprecis i violències, que tant mal ha fet a la humanitat i a la religió en general. Arriba el moment d’anar afiançant en cada confessió religiosa, la confirmació d'un nou camí de cooperació i respecte entre totes elles. I convé que no només determinats sectors s’hi impliquin, sinó totes elles oficialment prenguin definitivament el camí cap a la trobada i el treball conjunt que pugui obrir-les el món, a la humanitat i, més en concret, a les institucions polítiques internacionals. Això permetrà que recuperin una influència renovada i dignificadora sobre els estats del món, cada vegada més multirreligiosos, i arribar a la humanitat sencera, la immensa majoria de la qual es declara oberta a la transcendència. La tercera fase és, definitivament, meta-religiosa. Les religions han d’haver fet els seus processos interns i de diàleg interreligiós, i pertoca entrar en una etapa final de corresponsabilitats. Cal afrontar tres reptes claus i compartits amb la comunitat internacional, més enllà de la contribució específica de les religions. Aquestes, però, no queden al marge ans tot el contrari. En primer lloc, cal disposar d'un Govern Mundial, del que l'ONU està mancat i necessita per democratitzar-se realment. Això permetrà que l'organisme internacional s'alliberi de la dominació de certes potències o d'aliances dubtoses d’alguns països responent a interessos particulars i no globals. En segon lloc, cal treballar per una Institució Judicial Mundial, que permeti actualitzar el Tribunal Penal Internacional dotant-lo del necessari estatus per actuar davant tots els Estats, tots els governs i els mandataris del món. L’atribució principal és impartir justícia independentment de cap Estat i per tot el món, acabant amb la impunitat i perseguint els crims contra la humanitat i tota violació dels Drets Humans. En tercer i últim lloc –i aquí és on entren les religions de nou-, aquesta darrera fase no estaria degudament implementada si no disposés d'una autoritat moral -no executiva-, reconeguda internacionalment i atorgada a les religions. Aquestes estarien representades dins un Organisme Religiós Mundial que es posés del costat dels valors humans, de la dignitat humana, i de la defensa dels més desfavorits i indefensos, sense cap lligam a interessos econòmics, polítics, diplomàtics o de qualsevol altra mena. Tantmateix, tindria un paper ètic de referència davant dels grans dilemes morals, i mobilitzaria als fidels i seguidors de totes les religions i espiritualitats del món per actuar davant crisis internacionals o tragèdies humanitàries de tota mena, de la mà de les organitzacions no governamentals. Finalment, aquest Organisme Religiós Mundial podria contribuir al control moral del Govern Mundial i de la política global, que garantiria un valor afegit als reptes de la humanitat i del món, que cap altra institució ni projecte semblant aconseguiria amb l’autoritat, i la categoria moral, que assumirien unes religions unides al servei de tota la humanitat. En conclusió, les religions portaran la pau al món quan, compartint la seva saviesa, busquin plegades la Veritat comuna a totes elles, que al final no és patrimoni de cap tradició concreta sinó de la humanitat sencera. El resultat d’aquest gran assoliment serà clarament la pau que brindarà al món. Parafrasejant a Hans Küng, la pau al món i la concòrdia entre la humanitat arribarà quan hi hagi pau entre les religions, i aquestes ho assoliran definitivament quan el diàleg fratern intra-religiós i l’inter-religiós avanci amb honestedat, coratge i compromís. Les religions en pau podran impulsar la pau al món. Xavier Garí de Barbarà, Blog de Cristianisme i Justícia, Març 2017. |
Xavier Garí de Barbarà(Barcelona, 1974), sóc professor de Batxillerat i d' Universitat, doctor en Història Contemporània, graduat en Història i postgraduat en Cultura de Pau i en Gestió de Conflictes. Estic estudiant Ciències Religioses i investigo en el triple camp de la Història, la Pau i les Religions, entre les què la Noviolència fa un nexe invisible però real. Busco Històries de Pau (que n'està ple i en són moltes més que les històries de violència i de guerra, i les publico en diferents mitjans). Sóc membre del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, l'Institut d'Estudis Catalans i col·laboro amb l'Institut Català Internacional per la Pau. Sóc cristià, de tradició catòlica i estil ignasià, i la meva fe és el que dóna essència i sentit a tot el que pugui ser, fer, viure i aprendre. Estem de pas en aquest món i el que més ens cal és... saber esperar. Arxius
May 2020
Categories |
Pàgina web de Xavier Garí de Barbarà
RSS Feed
