Jacques Mourad és un sacerdot i monjo catòlic de Síria, membre de la comunitat monàstica Deir Mar Musa, fundada pel jesuïta italià P. Paolo Dall’Oglio pocs anys abans, i encara avui captiu del terrorisme islamista. El P. Mourad va ser segrestat per Estat Islàmic el 21 de maig de 2015, i en va restar empresonat, torturat, amenaçat i molt sovint en risc de ser executat, durant 6 mesos, fins que va aconseguir fugir gràcies a un creient musulmà que el salvà. Segrestat juntament amb un postulant del seu monestir, i amb altres fidels cristians de la seva comunitat parroquial, des del primer dia del seu captiveri sentia que pregar la Mare de Déu, donat que era el mes de maig, el feia sentir més a prop de qui Jesús va restar en els moments últims abans de morir. Tanmateix i en secret, pregava el rosari cada dia, i després de fugir descobrí que també els seus parroquians que van quedar lliures, tot i el gran risc de fer-ho davant el control d’Estat Islàmic, pregaven cada dia el rosari per ell. Al quart dia del seu captiveri va tenir una experiència profunda de fer: resant el rosari va sentir un crit interior que li manifestava que caminava cap a la llibertat. Tot i estar reclòs en un lloc tancat i embenats els ulls, el monjo Mourad reconeix que “aquell crit va omplir tot el desert que hi havia al meu voltant”, i lluny de trasbalsar-lo perquè veia que estava apropant-se a una mort segura, s’abandonà a les mans de Déu totalment. Durant els següents 3 mesos de segrest, visqué un temps de recés espiritual ple de Gràcia, i trobà la força de no doblegar-se a la por, a una mort probable i a tortures de tota mena. Emocionat, Mourad reconeix que es va entregar a l’Esperit Sant, i rebia la força de la gran pregària de Charles de Foucauld a la què va trobar-li tot el sentit des de l’experiència de soledat i aïllament que vivia. Tots els dies del seu captiveri, va acompanyar la pregària confessant: “Senyor, m’entrego a Tu, fes de mi el que vulguis, et dono gràcies per tot…”. El P. Mourad reconeix que amb Foucauld i el seu propi captiveri va comprendre que al final la veritat té sempre necessitat de sortir, raó per la qual els creients estan cridats a ser sacrificis. Per al monjo segrestat, cal ser capaços de passar de la condició de víctimes a la condició de sacrificis, i aquest pas de veritat per la veritat només només es pot fer per la fe. Al final del seu captiveri, el P. Mourad i els seus feligresos presos amb ell, van rebre la proposta de la “Yizya”, un contracte islàmic propi de la sharia que s’ofereix als no musulmans, amb el compromís de no proselitisme i altres condiconants que els mantenen marginats i sotmesos al poder de l’autoritat islàmica. Van poder retornar al seu lloc d’orígen, molt vigilats pels extremistes, i vivien a les cases de la gent. El P. Mourad es trobava sovint amb els seus feligresos però no podien celebrar missa, ni pregar junts; tampoc podia tornar al seu monestir, profanat i incendiat. Malgrat això el monjo parla de “la missa de la nostàlgia”, que era la que cada dia celebrava en el seu cor. En una ocasió van poder trobar-se alguns cristians d’amagat, inclús fer-se amb una mica de vi, miraculosament, i celebrar una eucaristia en un soterrani secret; va ser l’experiència de la seva vida. Aquells dies, un grup de joves musulmans, que podien entrar i sortir, ajudaren algunes dones a marxar, i el dia 40 de la seva Yizya, el P. Mourad va rebre l’ajut d’un jove musulmà que, tot i arriscar també la seva vida, el va ajudar a sortir de la ciutat on estava retingut. Sentia que havia de ser testimoni de l’esperança i de la veritat que havia trobat en el seu captiveri, i avui viu amb els cristians del nord d’Iraq i els refugiats sirians en aquells territoris.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, desembre 2019.
Xavier Garí de Barbarà. FOC NOU, desembre 2019.
Fuente RSS
